Reinventar el procés

Escric aquest article abans de la Diada però sortirà publicat el dia posterior en què altra vegada centenars de milers de catalans hàgim tornat a eixir al carrer com hem fet els últims 10 anys. Honestament, no soc capaç de preveure, amb meridiana precisió, quines emocions haurem explicitat, quines reivindicacions haurem corejat, però el que sí que sé és que el país ens necessita i que si pel país hem fet moltes coses, encara ens caldrà fer-ne moltes més abans no assolim la llibertat.

Catalunya no pot ser dirigida gaire més temps des de Lledoners. Probablement tampoc des de l’exili

 

 

 

 


Tanmateix no descobreixo res afirmant que aquesta tardor també serà crucial. I que el punt més calent vindrà ran la pseudosentència que vomitarà el sistema judicial espanyol, com a punt àlgid d’una política venjativa, que des del primer dia ha estat cercant l’escarment, destil·lar voluntat explicita d’imposar por als catalans, en la mesura que ja són plenament sabedors que per la via argumental i democràtica ens han perdut, que només poden cercar la “sagrada unidad de la patria” sobre la base de la coacció i la violència de tots els aparells de l’estat.


Soc sabedor que el que escric no és fàcil d’explicar ni de ser entès, però estic convençut que a partir de la consumació de la infàmia, el nostre projecte polític haurà d’articular-se deixant a banda els nostres presos. Resto convençut que Catalunya no pot ser dirigida gaire més temps des de Lledoners. Probablement tampoc des de l’exili. Els que coneixem com a presos polítics crec que no són, ni de tros, només això. Són ostatges, instruments amb els quals l’estat espanyol pretendrà extorquir-nos jugant amb la condemna que tenen programada. Que si ara un indult, que potser una amnistia, tal vegada una llibertat provisional... promeses mesquines només per mantenir-nos collats. A favor nostre cal tenir present que l’existència dels presos polítics catalans suposa un desgast enorme a l’exterior per l’estat espanyol, a més de la impossibilitat de bastir cap mena de “conllevancia” amb la majoria del poble català. Si Espanya s’està mostrant ingovernable en contra de Catalunya, més ho serà en el futur, ara que albirem creixents núvols de tempesta a l’horitzó, amenaçant no pas poc el futur econòmic del decadent “Imperio Español”.


Aquest país, Catalunya, ha de fer un pas endavant, cercant nous lideratges, fer confiança a gent capacitada, valenta, decidida, que tingui l’esperit net, mans lliures i voluntat indomable. Un salt endavant que de cap manera ha de deixar a banda reconeixement explícit al sacrifici dels empresonats, no haurem d’escatimar-los homenatges el dia que, tard o d’hora, recuperin la llibertat. Però hem de ser molt conscients que des d’una cel·la, amb la pressió brutal del repressiu sistema judicial espanyol esclafant-los, el voluntariós exercici de direcció que estan portant és una rèmora que no ens podem permetre gaire temps més.
Pels futurs dirigents els demanaria que a més de guiatge, posin sempre el país per davant de sigles, que actuïn amb intel·ligència, que no tornem a ensopegar amb les mateixes pedres. Personalment estic convençut que si el futur del món passa per concepcions democràtiques la nostra llibertat com a poble arribarà. De la mateixa manera que si aquest futur la humanitat el lliura en mans dels Trumps, Bolsonaros, Salvinis, Erdogans, Putins, trifatxitos... llavors sí que tota la gent de bé, tots plegats, haurem begut oli.