La política de l’esport

Sempre hem sentit que no es pot barrejar la política i l’esport, que són coses diferents i que van en detriment una de l’altra. Res més lluny de la realitat, de fet, no cal barrejar-ho perquè és exactament el mateix. Tan és així, que no es pot entendre una cosa sense l’altra.

En el moment que uns esportistes col·lectivament o individualment competeixen sota una bandera i representant un país, automàticament es converteix en una forma més de fer política

 

 

 

 

 

 

 

 


En el moment que uns esportistes col·lectivament o individualment competeixen sota una bandera i representant un país, automàticament es converteix en una forma més de fer política i si no us ho creieu, només heu de veure com els polítics constitucionalistes perden el cul per fer declaracions a favor dels esportistes i equips que els representen. I no cal dir que en un partit de la “roja”, se’ls veu en tots els mitjans de comunicació davant d’una pantalla gegant amb la corresponent samarreta, competint a veure qui és més patriota, xala o crida més fort a cada gol o victòria de la seva selecció.


Una mostra l’hem tingut durant el darrer mundial de bàsquet celebrat a la Xina. La selecció espanyola s’ha proclamat campiona i amb tot el mèrit segurament, tampoc vull desmerèixer ni qüestionar l’actuació dels esportistes catalans, com Ricky Rubio, Marc Gasol o el ripollès Xavi Rabaseda. Arribar al més alt de l’elit esportiu no és fàcil i suposa molt de treball, esforç i sacrifici.
Però el que em posa els pèls de punta, i per això tot el que porta el nom d’Espanya desitjo que perdi fins i tot l’avió si cal, són les reaccions de la caverna casposa espanyola que aprofita els pocs èxits internacionals per fer patriotisme i exaltació d’uns símbols en els quals només ells s’hi senten representats, i sense acceptar res que no sigui la seva manera peculiar d’entendre el seu nacionalisme retrògrad. Només cal veure quan la cadena Cuatro entrevistava al MVP Ricky Rubio i el seu pare el va felicitar en directe en català, com és normal, només per això molts “ñordos casposos” i determinada premsa feixista va esclatar i es van enfilar per les parets.


Aquesta reacció ens deixa dues coses clares:
1. Espanya no accepta ni acceptarà mai Catalunya ni sentir parlar el català, ni als seus mitjans ni fora d’ells.
2. Que com s’ha vist, els esportistes catalans són una fàbrica d’èxits i triomfs per la seva Espanya, que si no fos pels esportistes catalans, Espanya no guanyaria ni a la petanca. Un altre motiu més pel que l’estat espanyol MAI seurà en una taula de negociació pel Dret a l’Autodeterminació de Catalunya, no s’arriscaran a perdre els nostres diners i tampoc els nostres esportistes triomfants.