En record de l’arquitecte municipal de Catalunya

Dilluns passat va fer quinze dies, a l’aparcament de l’Hotel Sant Roc de Calella de Palafrugell, es va produir un desgraciat accident en el qual va morir un home de 77 anys. Però ple de vitalitat encara i amb la mateixa empenta per treballar pel país que tant s’estimava. Es tracta del senyor Joan Antoni Solans, arquitecte i urbanista, que va ser durant més de 20 anys Director General d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya i que era un home de l’absoluta confiança del president Pujol. Sempre havia sentit a dir que hagués guanyat qui hagués guanyat a les primeres eleccions democràtiques a la Generalitat de Catalunya, de l’any 1980, el senyor Solans tenia l’encàrrec de treballar i ser el responsable de l’urbanisme a Catalunya de la mateixa manera que el Conseller de Cultura havia de ser el senyor Max Canher.

Tenia el país al cap però al mateix temps el tenia al cor, se l’estimava com molt poca gent

 

 

 

 


Personalment puc donar fe, com a alcalde de Camprodon, que es coneixia la vall, pam a pam, però més tard com a president del Consell Comarcal vaig descobrir que el seu coneixement del pam a pam també el tenia de tota la comarca del Ripollès, acompanyant a diferents alcaldes al seu despatx del carrer Balmes de Barcelona. El més curiós era que el que passava a la nostra comarca, a la Garrotxa, Cerdanya o a la Costa Brava era, segons explicava la gent, en general de tot el país.


Treballador infatigable. Recordo més d’una vegada sortir del seu despatx a dos quarts de deu del vespre. Podria explicar diverses anècdotes que vaig tenir la sort de compartir amb ell. N’explicaré només una perquè veieu com era de treballador. Es volia fer un càmping a Camprodon però el Pla General no ho preveia. Personalment, jo no ho veia malament i li vaig exposar per telèfon. I em diu “no ho veig malament, sé la plana que em dius, però ho voldria veure sobre el terreny, pel possible impacte que podria tenir. Saps què? Quedem el dia 1 de gener” -(Sí, si el dia 1)-, I jo li vaig contestar: “Deu voler dia el dia 2 de gener “. “No, no el dia 1 de gener a les nou del matí”, em va confirmar. Era un home que tenia molt clar que en el cas del Ripollès, les dues valls, Ribes i Camprodon, l’única manera que tenien per sobreviure era encarar-nos al turisme i als serveis. Tenia el país al cap però al mateix temps el tenia al cor, se l’estimava com molt poca gent.


Després de molts anys de no veure’l, fa pocs mesos que ens vàrem trobar als cinemes d’Olot i em va explicar que s’estava fent una caseta en aquesta vila. Vàrem quedar per veure’ns a la tardor a Camprodon, perquè era en aquesta època de l’any quan més li agradava la vall. Ara desgraciadament, això no podrà ser. Permeteu-me que en nom de la comarca escrigui aquestes quatre ratlles per donar-li les gràcies pel seu servei que va fer per a tot el país i en conseqüència per a tota la comarca del Ripollès.