Vivim en un estat un tant particular...

... per no dir una mica estrany. Pedro Sánchez és el Primer ministre (Presidente de Gobierno, que diuen ells) de l’estat espanyol que ha convocat més eleccions en menys temps: Assumeix el càrrec de Primer ministre el dia 1 de juny de 2018, i convoca eleccions pel dia 28 d’abril de 2019. Per entendre’ns, 332 dies de mandat. Ara tornarem a votar el dia 10 de novembre; 196 dies de mandat. Molts d’aquests senyors que ocupen els escons ja sigui al Congrés dels Diputats, ja sigui al Senat, encara no han entès que els hi ha encarregat la ciutadania quan els hi ha entregat el seu vot. Els hem enviat allà perquè gestionin la cosa pública: Perquè millorin el tema de la contaminació; perquè resolguin el tema de les pensions dels jubilats; perquè d’una “punyetera” vegada redactin una llei d’ensenyament que pugui durar una generació; perquè clarifiquin i normalitzin el tema de la immigració; perquè implantin un sistema de seguretat ciutadana en el qual no hagis d’anar pel carrer pendent d’una estrebada o, encara pitjor, que no t’amenacin amb una navalla. Els hem enviat a que resolguin d’una vegada per totes el tema de la Seguretat Social, i el seu cost. Perquè deixin de “jugar” a trens i analitzin, dissenyin i implantin un sistema de Rodalies que realment estigui per servir al poble. Podria seguir. Em veig en cor d’omplir uns quants folis amb idees com les anteriors. I no ho faig amb alegria. Ho faig amb vergonya. Els que ens estimem el país, la terra, la seva gent, i tot el que això significa, quan veiem l’espectacle que s’està donant actualment en l’àmbit de la, diguem-ne, política “professional”, quan veig això, em trobo davant de dos sentiments enfrontats. Primer, quina pena tants recursos, tantes possibilitats, tant de temps malbaratat i perdut en un món globalitzat on tothom lluita per sobreviure. Quina pena (i quina ràbia). El segon sentiment és menys “sentimental”. M’explico. Gairebé tothom a la nostra comarca ha treballat en una fàbrica o, si més no, té referències properes de familiars o de coneguts sobre quines són les regles de joc en una fàbrica. La primera és molt senzilla, si no fas l’activitat no cobres la prima. Si passa un temps que no fas prima, doncs, al carrer o cosa equivalent.

Molts d’aquests senyors que ocupen els escons no han entès què els ha encarregat la ciutadania

 

 

 

 

 

Arribats a aquest punt, per aquells que tinguin la responsabilitat de representar-nos allà a Madrid, els hi proposo una modificació del Reglament de les Cambres en el sentit que, quan NO SIGUIN CAPAÇOS de fer la feina que els hi hem encomanat, quan sigui així, QUE ELS HI RETALLIN EL JORNAL, i per què no? Si cal, QUE ELS HI AUGMENTIN LES HORES DE FEINA. Seria una manera de donar exemple, i si els nostres dirigents ho fan, nosaltres ens posarem a seguir el seu model.

 

Voldria recordar que fa uns anys, pocs, no massa, l’ajuntament de Ripoll va haver de cobrir una plaça d’escombriaire. És una professió senzilla, humil si voleu, però tan digna i honorable com qualsevol altra, com per exemple pot ser un Primer ministre. Doncs bé, per fer-ho correctament i evitar males interpretacions en la selecció, es va convocar la plaça i als aspirants se’ls va sotmetre a un examen i havien de superar unes proves. Res de complicat però, havien d’aprovar per poder optar a la plaça. PREGUNTA: Quina prova cal superar per donar fe que un té capacitat per administrar el patrimoni de tots els seus conciutadans. Això de l’examen d’ingrés per a polítics “professionals”, això també estaria bé, oi?

 

Per acabar, mentre escric aquestes línies, per televisió estan donant els focs artificials de la festa major de Barcelona; i m’ha vingut al cap que la Verge de la Mercè, quan es va crear la seva Ordre era per anar a redimir captius. D’aquí a no gaire sortirà LA SENTÈNCIA. Tan de bo per intercessió de la Senyora, els nostres captius arran dels fets de l’1 d’octubre gaudeixin aviat de la llibertat.