Els morts són tots collonuts

Georges Brassens canta, en una cançó d’aquelles que ja ningú no escolta, que

Il est toujours joli, le temps passé
Un’ fois qu’ils ont cassé leur pipe
On pardonne à tous ceux qui nous ont ofenses
Les morts sont tous des braves types...

 

on hi ve a dir que els temps passats sempre han estat millors i que un cop un l’ha dinyada*, els morts són tots collonuts. Malgrat la meva confessada admiració per la poesia de Georges (segur que em perdona que el tutegi), el darrer vers em grinyola.

Els morts dels atemptats a països europeus o occidentals tenen més valor, es veu, que no pas els morts africans, asiàtics o els d’altres bandes

 

 

 

 

 

 

A les llargues nits dels freds hiverns del Ripollès, en aquelles nits en què Pla relatava que els pagesos seien davant l’escó i pensaven i, a voltes, només seien, en unes nits similars recorro l’infinit dial del televisor a la recerca d’algun programa interessant, sense èxit, la veritat.
En el vaivé d’anuncis eterns i irrellevants, en la hipnòtica emissió d’escombraries visuals, en el fragor escandalós de concursos i programes reiteratius, miro d’aprendre alguna cosa, destriar entre la merda digital alguna flor del mal.

 

Per exemple, he après que la coneguda expressió tracta de blanques ja no s’usa actualment (curiós això de la llengua) i que ara se’n diu, se n’ha de dir, tracta d’éssers humans. Suposo que per allò de voler normalitzar el mal i la igualtat entre homes i dones allà on també hi hauria de ser.

 

També és evident que quan les notícies relaten un atemptat en algun país proper o llunyà, els tocats i posats presentadors de disseny, al recompte de víctimes, distingeixen entre dones i nens per una banda i la resta, homes, per l’altra. La idea que em transmeten és que és natural i acceptable que morin els homes, que no passa res, i que en canvi és lamentable que morin dones i nens. Potser ens volen dir que la mort no és igualment cabrona per a tothom, si més no per als homes. No sé com dir-ho sense que soni a petulància masclista, però em molesta profundament aquesta injustícia davant la mort.

 

En les meves nits insomnes també observo que els morts dels atemptats a països europeus o occidentals tenen més valor, es veu, que no pas els morts africans, asiàtics o els d’altres bandes o religions del món. Així, si una explosió s’endú per davant, posem, deu persones a Europa, és una tragèdia colossal. En canvi, si l’explosió és a l’Iraq, a Tailàndia, a Burundi o a la Xina, els dos-cents o tres-cents morts es veu que no ens afecten tant, són menys morts, són de per riure, vaja, que són morts de pa sucat amb oli.
També, si un s’hi fixa bé, si els morts pertanyen a la religió cristiana o a alguna de les seves variants, les pèrdues són irreparables. En canvi, si els morts són musulmans, budistes, hinduistes, animistes o si segueixen les pràctiques del vudú, no passa res, vaja que també són morts de segona.
Si totes aquestes fal·làcies es repeteixen dia rere dia, alguns acabaran pensant que són veritat i acabaran justificant i pensant que entenen aquesta manipulació infame d’aquest món descerebrat.

 

Si Joseph Goebbels aixequés el cap de la seva tomba freda folrada de maldat, mentida i propaganda estaria satisfet amb tanta mentida reiterativa.

 

Que la intel·ligència i el bon criteri ens siguin propicis, suposant que ja no sigui massa tard, perquè Les morts son tous des braves types...
Rock me mama