Opinar: Enunciar com a opinió. Tenir una opinió formada.

Jutjar: Prendre una decisió com a jutge.

Dilluns, amb la sentència relativa als fets de la tardor de 2017 acabada de publicar, vaig escriure un article en què exposava unes quantes reflexions en veu alta al respecte:

1. Cal acatar la sentència. A l’estat hi ha separació de poders i els representants públics no podem fer altra cosa que acatar el que s’hi ordena. Ni puc ni vull imaginar un escenari que no sigui aquest.

2. Enfrontar la legitimitat del poder judicial amb la representativitat de les institucions, ja siguin ajuntaments, la Presidència i el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya, és un error i només porta a generar falses expectatives en la ciutadania.

3. Aquesta sentència és un pas més en el procediment judicial i encara es pot recórrer tant al Tribunal Constitucional com al Tribunal Europeu dels Drets Humans, si així ho consideren les defenses.

4. Les sentències són opinables i, per tant, ja que tots tenim constitucionalment garantit el dret a la llibertat d’expressió, podem manifestar-nos a propòsit d’ella sempre que es faci des del respecte, el civisme i la tolerància. Així ha estat sempre la societat catalana, això no ha de canviar mai.

“El Procés” és una qüestió d’encaix polític entre Catalunya i Espanya. I mai no hauria d’haver sortit d’aquest àmbit

Continuava encara uns quants paràgrafs més al respecte, però vistos els greus incidents d’ahir dimarts al vespre i el silenci majoritari del nostre Govern al respecte, cal anar més enllà de les reflexions sobre la sentència. Ja sé que se’m dirà que no es pot criminalitzar el moviment independentista per “quatre” eixelebrats. Però aquests “quatre” eixelebrats, que ja no són quatre, han fet una nit de foc a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Sabadell, on han arribat a les portes de l’hospital Parc Taulí, amb el consegüent perill per als malalts que ja hi són i, encara més greu, per als que hi haguessin d’arribar.

És necessari que tots i tothom condemnem la violència, no només la que hem vist en fotos i vídeos de whatsapp, a la televisió, als diaris, etc. sinó també la d’aquells que defensen la legitimitat d’aquests actes violents. Veure comentaris d’una inusitada virulència verbal a alguns diaris digitals o a Twitter com a resposta a les crides a la calma i al cessament de la violència fetes des de tots els sectors, també, òbviament, des de sectors lligats a l’independentisme, és tant o més preocupant que els mateixos fets d’ahir a la nit.

Allò que tots plegats hem convingut en anomenar “El Procés” és una qüestió d’encaix polític entre Catalunya i Espanya. I mai no hauria d’haver sortit d’aquest àmbit. Els socialistes sempre hem defensat que les diferències sobre aquest encaix cal dirimir-les en el terreny de la política. Ahir, avui i sempre seguirem esmerçant tots els nostres esforços en la direcció de l’entesa, l’empatia i la convivència, però amb actes com els d’aquest dimarts als carrers i a les xarxes cada cop serà més difícil trobar complicitats.

No defallirem!