Quan es tracta de generar imatges que ajudin a entendre situacions complexes, Plató n’era l’expert. Una de les meves preferides és el mite de l’auriga on Plató representa l’ànima com un carro tibat per dos cavalls: un (diguem-li “A”) que simbolitza les baixes passions i l’altre (el “B”) que simbolitza la raó. El carro només pot arribar a la il·luminació si és capaç d’assolir l’equilibri entre tots dos.

Doncs bé, el mite de l’auriga il·lustra perfectament el què m’està passant aquests dies pel cap. Un cúmul d’emocions i reflexions que entren en conflicte constant. El motiu? El Tsunami, és clar. La situació s’està tensant tant aquests dies que a vegades dubto en si prevaldrà el politòleg o el ciutadà.

Un exemple l’he viscut aquest dimarts quan em trobava davant les càrregues policials al carrer Mallorca de Barcelona. Allà vaig poder veure molta il·lusió, però també molta ingenuïtat. No crec que tots plegats siguem conscients de les repercussions que tindrà tot això.

El lideratge no ha de ser el d’una persona o d’un partit, sinó el d’un fi i d’una majoria

Falta més anàlisi i menys Telegram. Per això sintetitzaré alguns dels arguments i contra arguments que m’han passat pel cap. No serà l’anàlisi més profund, però tot és començar:

A) La sentència ha estat clarament injusta sota els marcs d’una democràcia del s. XXI. Per això era important generar una resposta contundent i ciutadana capaç de generar un impacte internacional.

B) Però si aquesta resposta s’encasella només en el marc d’una sentència, no serà percebuda internacionalment com a part d’un moviment més ampli, sinó com una reacció puntual a una decisió judicial. Això limitarà qualsevol objectiu de generar empaties entre la comunitat internacional en clau catalana.

A) La tardor calenta, doncs, ha de ser el símbol que reimpulsi l’independentisme des de baix, independentment d’estratègies electoralistes i amb l’horitzó posat a aglutinar també tots aquells que rebutgen la deriva opressiva de l’Estat.

B) Però tensant l’independentisme en la forma l’únic que s’ha aconseguit és dividir-lo i rematar definitivament les aliances preses fins ara. A més, és el primer any que la CUP es presenta a les generals, cosa que ha posat a la defensiva tots aquells indecisos ara incrèduls en veure que tot plegat també té una conseqüència electoral d’enfortiment dels extrems.

A) No, l’objectiu no és el 10N, sinó una solució política que només la pressió popular podrà fer efectiva i això requereix assumir el risc de la violència als carrers.

B) Però no denunciant la violència l’únic que s’aconsegueix és reforçar el relat de l’unionisme i, per tant, dissuadint tots aquells països i potencials aliats de l’independentisme que només han tingut l’Estat espanyol d’interlocutor. A més, agradi o no, el 10N marcarà qui tindrà el poder de facto en els mesos vinents i la radicalitat als carrers acostuma a estabilitzar els governs en període electoral.

A) Ja n’hi ha prou. No podem esperar més. Els polítics no han assolit res. Ara és l’hora d’un lideratge jove i combatent que s’atreveixi a fer efectiva una DUI.

B) El lideratge no ha de ser el d’una persona o d’un partit, sinó el d’un fi i d’una majoria. La DUI només és efectiva si hi ha una evidència clara de ser majoria i el mateix Quim Arrufat admetia fa no tant que això no era així ara per ara. Cremar la carta de la DUI és pervertir l’esperit del “Ho tornarem a fer” perquè elimina la possibilitat d’una segona volta més endavant.

En definitiva, dos cavalls que donen molt de si. Espero que no descarrilin perquè ens hi va molt a tots. Bona tardor per a tothom.