Aquesta darrera setmana hem vist com alguns joves catalans deixaven les protestes pacífiques i passaven a protagonitzar accions amb violència. Des de l’Assemblea Nacional Catalana seguim ferms amb la nostra estratègia de la no-violència i, personalment, crec que encara hi ha molt desconeixement de què realment és i en què consisteix, però estic segura que encara té molt camí per recórrer en aquest terme mig. És a dir, penso que encara podem fer moltes més accions i molt contundents dins de la no-violència, que és clarament diferent del pacifisme.

Cal que seguim sortint al carrer, que seguim dempeus i mobilitzats

Tot i això, hem vist que molta gent aplaudia l’incipient ús de la violència als carrers contra la policia. A títol personal, també em sembla normal. Primerament per la reacció del Govern espanyol, que respon un conflicte polític amb unes penes de presó desproporcionades i injustificables, una sentència poc i mal argumentada, i l’enviament de reforços policials encara més repressius. En segon lloc, també per la reacció de les institucions i els partits catalans, que mostren desunió i cap estratègia unitària, i que tampoc controlen un cos propi de policia que clarament s’ha excedit en més d’una ocasió.

No sabem què passarà aquests dies, però tant per pressionar en el diàleg el Govern espanyol, com en l’estratègia unitària les institucions i els partits catalans, cal que seguim sortint al carrer, que seguim dempeus i mobilitzats, però també que pensem en el que podem fer des de la no-violència. Us animo a informar-vos-en a diferents pàgines o a mirar els vídeos de Youtube que hem publicat des de l’Assemblea després de la Jornada Internacional de No-violència del mes passat. Veureu que hi ha tot un món entre deixar de ser pacífics o sumar-nos a la violència.