Han passat ja dies des de la sentència a Catalunya que van escriure els tribunals i els polítics de l’imperi espanyol, gens amigables com sempre. Una sentència que no només confirma que tenim ostatges polítics, sinó que afirma que el seu propòsit, el mateix propòsit que han tingut durant els últims tres-cents anys, és sentenciar perpètuament una nació sencera a base de cops de pal, guerres i xantatges. No tenim un 155 aplicat els dos últims anys, tenim un 155 aplicat els tres últims segles.

No tenim un 155 aplicat els dos últims anys, tenim un 155 aplicat els tres últims segles

Ara bé, durant aquests segles hem tingut moments d’esperança. Un d’aquests moments es va produir aquells mesos de setembre i d’octubre de 2017, amb les anomenades lleis de desconnexió i amb el Referèndum del Primer d’Octubre. Un aire esperançador que no va durar massa, 27 dies després del Referèndum permetíem que la metròpoli tornés a tractar la colònia com sempre li ha agradat tractar-la, amb menyspreu i a cops. Uns cops i un menyspreu que s’han allargat fins ara, moment en el qual intenten fer el cop final, la seva última carta.

Què fa el “nostre” govern davant de tot això? Cal recordar als nostres polítics que hi ha una Declaració d’Independència pendent de fer-se efectiva? Sembla que el recordatori diari que n’han tingut durant aquests últims dies no l’han acabat d’entendre o bé, malpensant una miqueta, sembla que l’entenen però que prefereixen col·laborar amb la metròpoli. La sensació que 155 de fa 300 anys l’està aplicant la nostra pròpia administració provoca un sentiment molt rar...

En definitiva, una vegada més l’única solució al conflicte és la descolonització. Fer efectiva la Declaració d’Independència i saber, entre tots i tothom al lloc que li pertoqui, defensar-la.