Barcelona és una capital mediterrània acollidora, eclèctica, diversa, calidoscòpica. Ofereix a la mirada una allau interminable i suggeridora d’imatges diferents. Aquests darrers dies, però, n’hi ha dues que s’han imposat: una Barcelona diürna i una Barcelona nocturna.

La Barcelona diürna és lluminosa, acolorida, assenyada, constructiva. Podríem definir-la amb una sèrie de mots d’un positivisme indefugible: marxes pacífiques, manifestacions multitudinàries, anhel de llibertat, rebuig de la sentència del procés, desaprovació de la violència, condemna per la vulneració de drets fonamentals, crítica de les institucions, clams de protesta, bonhomia, somriures, rialles, mans entrelligades, ambient festiu, solidaritat, Il·lusió, homes i dones de totes les edats, famílies senceres, estudiants, discapacitats, gegants, pallassos, tota la gamma de la societat civil.

La Barcelona nocturna és tenebrosa, arrauxada, destructiva. Ben diferents són els noms que la defineixen: aldarulls, enfrontaments, cops, pallisses, puntades de peu, contenidors en flames, càrregues policials, antiavalots, barricades, violència desfermada, pilotes de goma, barres de ferro, pedres, petards, gasos lacrimògens, una tanqueta d’aigua, xocs desproporcionats, cossos colpejats, contusions oculars, mobiliari urbà destrossat, grups antisistema, antifeixistes varis, gent forana, corredisses, detencions.

Serà ingenu o pervers qui pensi que tota aquesta gent es volatilitzarà com per art de màgia

La Barcelona diürna proposa la paraula amb la mà alçada: cerca debatre. La Barcelona nocturna proposa la lluita amb el puny clos: cerca abatre. Davant un Govern que es nega a dialogar i que vulnera la separació de poders, tot judicialitzant el que hauria de resoldre per via política, hi ha qui defensa que ha arribat l’hora de passar a l’acció, l’única resposta possible a la repressió. Obliden tanmateix que la resposta que rebran per part del govern, i aquesta sí que la tenen clara i contundent, serà l’aplicació punitiva i dura que permet una constitució ancorada en el passat i que es neguen obstinadament a revisar i actualitzar.

En canvi, quina és la resposta que, un dia o un altre, haurà de donar el govern central a tota aquella gent de pau que, any rere any, no fa res més que manifestar la seva ferma voluntat de viure en un país on les lleis s’adaptin a les necessitats que l’esdevenir històric exigeix? Serà ingenu o pervers qui pensi que tota aquesta gent es volatilitzarà com per art de màgia, serà pervers o ingenu qui cregui que a tota aquesta gent li han rentat el cervell i ha estat enganyada i manipulada pels seus dirigents: són la darrera fornada d’un poble que ha maldat durant dècades per a la consecució dels seus ideals.

Els protagonistes de la nit exerciten un vaivé, imiten un acordió, fan dues passes endavant per colpejar i dues passes enrere per evitar la represàlia. Els protagonistes del dia caminen endavant, amb passes fermes, ells i elles sí com un sol cos, per apropar-se a la materialització del seu somni. Els protagonistes de la nit, amb cara tapada, s’esvaeixen dins la fumarola mentre els protagonistes del dia, a cara descoberta, busquen la llum de futures albades.

Fa temps vaig cloure una col·laboració meva amb quatre paraules d’un poetà alacantí, en Miguel Hernández. Avui voldria reproduir el poema sencer. La lletra dels bons poetes no venç mai, sempre hi toca. Va morir el 28 de març de 1942 durant la postguerra ignominiosa que va succeir al diàleg sord de les armes. Molts anys s’han escolat però queden encara pòsits, rèmores, vestigis, actituds i comportaments d’aquell passat que ressuscita ara i adés, la penosa revifalla de procediments antidemocràtics que haurien d’estar definitivament revocats, obsolets. Es plany el poeta:

Tristes guerras/si no es amor la empresa./Tristes. Tristes.///Tristes armas/si no son las palabras./Tristes. Tristes.///Tristes hombres/si no mueren de amores./// Tristes. Tristes.