Un químic insigne el nom del qual no vull recordar advertia que és millor no posar àcid cítric, suc de llimona, a un Gin & Tonic si un vol que quedi com Déu i la reina d’Anglaterra manen. Explicava que la tèrbola reacció de la llimona fa que el desequilibri en aquest medi tan plaent i gasós sigui tan gran que el gas anhídrid carbònic abandona la tònica als pocs segons, s’escampa per l’estança, s’escapa per les escletxes de les cases cap a l’atmosfera superior, impregnant la troposfera primer i l’estratosfera després, mentre fuig cap als pols geogràfics (i magnètics) en un vol estrany i cítric empès per l’efecte Coriolis, com si l’impulsessin els polits vents de l’espai interestel·lar (o de l’oblit) que no saben res de la joia de la corona de la Commonwealth, de la tònica, de la quinina, del paludisme ni del bon gin destil·lat amb un pim-pam en algun tuguri de Londres o d’aquella Amsterdam plena de putes com les que cantava en Jacques Brel, força emprenyat per cert, en moltes de les seves cançons contundents que de vegades recito per animar-me, sense èxit.

No sé si val la pena enganyar-nos posant noms a nous a tot el que ja té nom

Deu ser veritat això de la reacció química i tota aquesta història, però també és veritat que per a mi, la química, l’electricitat i la ment de les dones són indistingibles entre elles i incomprensibles a parts iguals. Quan a l’Institut Abat Oliba de Ripoll encara es feia el Batxillerat d’abans (i COU després), un professor de química de la vella escola que sempre duia una seriana militar ens feia recitar ‘si te comes el pato no me toques el pito’ o alguna collonada similar per recordar amb precisió infantil els sufixos de derivació de sals, àcids, bases i hidrocarburs alifàtics (que són els que sempre m’han agradat més) entre altres reaccions màgiques, vull dir, químiques. La nomenclatura clàssica no ens va durar gaire a la nostra memòria perquè després la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (la IUPAC) ho va engegar tot a prendre pel cul i ara les coses ja no es diuen com les dèiem, o com ens varen ensenyar que les havíem de dir.

Els químics afirmen que tot és química i els físics que tot, inclosa la química, és física, encara que sovint a mi em sembli que tot és màgia. Clarke, el popular escriptor de ciència ficció a qui no vaig poder saludar mai personalment per motius que ara no vénen al cas, afirmava allò que la tecnologia avançada resulta indistingible de la màgia, ergo les dones, l’electricitat, la química (amb la nomenclatura de la IUPAC) i la física no són altra cosa que pura màgia per als pobres mortals que, com jo, no entenem un borrall de gran cosa. Confesso que l’ergo, és meu.

Tot i així, em complau poderosament que les òrbites geoestacionàries se’n diguin òrbites de Clarke, deu ser cosa de màgia, suposo, això sí, amb excentricitat nul·la. Potser per això, l’escriptor britànic va acabar els seus dies prop de la joia de la corona britànica, l’Índia, potser bevent Gin & Tònics màgics, elèctrics, físics, químics o femenins, que ve a ser el mateix.

No sé si val la pena enganyar-nos posant noms nous a tot el que ja té nom, no hi ha res nou sota el sol o nihil novum sub sole que deia el meu professor de llatí abans d’emprenyar-se com una mona perquè no li fèiem cas i començar a tirar-nos els guixos en aquells xafogosos dies de maig emmerdats amb la fressa del Freser que entrava per la finestra de la tarda, enfilat a la tarima de fusta que tenia davant de la pissarra ara fa més de quaranta anys mal comptats a l’escola Salesiana.

Que en Clarke em Rock me, geoestacionàriament, màgicament, això, sí, amb un Gin & Tonic en la seva justa mesura a les mans.