Espectacle. Així s’ha de definir l’exhumació del dictador Francisco Franco, 44 anys després de la seva tranquil·la i plàcida defunció al llit l’any 1975. Un funeral d’Estat presidit per una Ministra d’un Govern Espanyol, teòricament de caire progressista, que va presenciar tot un enaltiment a un genocida sense immutar-se. Ben el contrari de la fugida que va protagonitzar la mateixa ministra Delgado, al mes de maig, durant l’acte d’homenatge per part de la Generalitat als deportats republicans durant el nazisme a Mathausen, pel sol pretext d’esmentar als presos polítics catalans. Doble vara de mesurar d’un govern que ha convocat eleccions erràticament i que utilitza el necessari trasllat de la mòmia i la situació política de Catalunya com una eina electoral a la desesperada.

El Valle de los Caídos es queda sense la vergonya del motiu de la seva construcció però hi continuen descansant les més de 40.000 despulles de combatents que, sense voler-ho, han acompanyat a Franco -i al cos del Fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera- durant més de quatre decàdes. 40.000 persones que van ser inhumades de manera desordenada i sense cap consideració i moltes d’elles provinents de fosses comunes d’arreu d’Espanya i de Catalunya.

Un funeral d’Estat presidit per una Ministra d’un Govern Espanyol, teòricament de caire progressista, que va presenciar tot un enaltiment a un genocida

Franco descansarà al panteó familiar del cementiri d’El Pardo-Mingorrubio, al costat de la seva dona i de múltiples ministres de l’època -i també dels expresidents del Govern Espanyol, Carlos Arias Navarro, i Luís Carrero Blanco. Un espai construït i mantingut en democràcia amb diner públic. Una altra vergonya democràtica.

Separar el botxí de les víctimes era necessari. Però l’encert de la solució escollida s’haurà de comprovar a curt termini. La conjunció de tanta resta franquista en un espai de relatiu fàcil accés potser promourà el peregrinatge de nostàlgics de l’època. Ara queda l’acció més complexa. Atorgar un repòs digne a totes i cada una de les 40.000 persones enterrades al Valle de los Caídos. I identificar i localitzar els desapareguts en foses comunes, tal i com intenta fer el govern de la Generalitat de Catalunya amb les despulles que es van localitzant arreu de les 505 fosses escampades pel territori català.

Justícia. La Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, el Pla de fosses de la Generalitat i una Generalitat compromesa a fer-la complir, sota la direcció primer, del conseller empressonat Raül Romeva, i, actualment, de la consellera Ester Capella, ha permès recuperar les restes de gairebé 300 persones des del 2017.

En aquest marc, divendres de la setmana passada els hereus i néts del santjoaní Tomàs Verdaguer i Roqué, en Xavier i la Rosa, van poder recuperar les seves restes 81 anys després del seu afusellament per la defensa del bàndol republicà, en un acte senzill i emotiu a la sala de plens de l’Ajuntament de Sant Joan. Una necessitat de justícia que es produeix massa tard pel decés dels seus fills però necessària per clausurar un dol familiar.

Des de les administracions locals s’ha de continuar donant a conèixer iniciatives com el Banc d’ADN dels desapareguts durant la Guerra Civil i el Franquisme. Queden milers de restes de persones que tenen el dret a ser enterrades dignament i són milers les famílies que tenen el dret a tancar un dol incomprensiblement llarg.