Estem vivint una altra setmana rebatejada com a decisiva en la política catalana, i potser per això em ve de gust escriure de coses que no hi tinguin res veure i així desangoixar una mica el lector.

Tinc a les mans un assaig recent de Jaime D. Parra, doctor en filologia per la U.B. i autor de múltiples treballs sobre simbologia. Aquest que els menciono es titula Claves de simbología, i opino que és de bon aprofitar. Als interessats en el tema no els vindrà de nou els noms de Guénon, Zolla, Godwin, però de qui vull parlar és del prestigiós etno-musicòleg alemany Marius Schneider (1903 – 1982) i tinc també l’interès de fer-ho amb ocasió de la publicació l’any passat de l’obra Claustrum, sobre el claustre de Ripoll, exhaustiva en gairebé tots els aspectes, però potser no tant en el simbòlic i musical.

Va interpretar cada figura animal com un so

Les circumstàncies de la vida i de la política van fer que Schneider visqués a Catalunya entre els anys 1947 i el 1955, principalment a Barcelona, on va dirigir l’Institut Espanyol de Musicologia i on va ser professor de la universitat. El principal deixeble que va tenir aquí va ser el famós Juan Eduardo Cirlot (1916 – 1973), amb qui m’hi uneix haver fet el batxillerat al mateix col·legi dels jesuïtes, ell abans de la república i jo trenta anys després. Simples casualitats que menciono perquè em costa d’entendre que d’allà en sortís un personatge com ell. Tornant a Schneider, va establir principis de tècniques polifòniques comparant exemples de diferents regions i cultures del món (Àfrica, Àsia i Amèrica), va estudiar la música registrada en múltiples manuscrits europeus antics i la música popular mediterrània, explorant-la en el context de la religió, dels mites i de la filosofia, amb la pretensió de comprendre la profunditat del seu significat en el context, entre altres, dels símbols que contenen. La seva obra fonamental parla de l’origen musical dels animals-símbols en la mitologia i l’escultura antigues. Està publicada per Siruela en castellà i a l’abast de qualsevol interessat. En ella, i simplificant molt, penetra en el poder màgic del so i en l’opció de l’enfocament científic de la música. Entra en diferents expressions de la mateixa com la cançó de bressol, de pluja, les nadales o el cant gregorià, estableix la idea de ritmes com a expressió de fenòmens dinàmics que se’ns manifesten (colèrics, ambulants, amables, captivadors...) i, lligant-los amb aquelles cultures africanes, amb les tradicions vèdiques o els ancestres germànics, ens diu que l’univers és cant i que quan canten els animals s’estableixen unes correspondències en les quals cada un té la seva melodia pròpia.

Al claustre de Ripoll havíem escenificat fa anys un text titulat Les pedres parlen. Potser no tenia gaire relació amb el que explico, o potser sí. Canten les pedres: a partir d’aquest principi, Schneider va elaborar una teoria etnològico-musical dedicada als monestirs romànics catalans. Després d’haver estudiat els claustres de Sant Cugat i de Girona, va aprofundir en el de Ripoll. Observant els capitells amb animals (reals, fabulosos o estilitzats) va anar identificant les notes musicals que constitueixen l’himne del claustre. Pot semblar molt exòtic, però va interpretar cada figura animal com un so inclòs en els principis dels sons musicals hindús, d’altra banda coetanis, pertanyents, com a tals, a tradicions místiques pretèrites ja perdudes. El paó, el bou, la cabra, la grua, el cucut, el peix, la granota, la garsa i, fins i tot, els motius florals i geomètrics que els acompanyen. Establia així també una comparació i paral·lelisme entre tradicions orientals i occidentals. Aquelles partitures en pedra s’entén que donaven glòria al claustre amb un eco de temps místics ja perduts. Un apèndix de l’obra La dansa de les espases, està dedicat exclusivament a Ripoll.

Entrar en aquests temes donaria per parlar-ne molt. Cercar els orígens, trobar en els símbols el lligam de l’home amb el món, la realitat amb la idealitat, la transcendència. Evidentment, no estan els temps per tantes subtileses, però dedicar-hi uns minuts de tant en tant pot ser transformador. Hi convido al pacient lector.