Que cremi tot

Començo, com tantes altres vegades, recordant que tot i que jo escric aquestes línies, res és individual ni personal, sinó fruit de llegir, parlar, compartir i militar amb moltes persones d’espais organitzats i transformadors. I ho repeteixo i ho realço perquè la clau de volta de qualsevol canvi, és justament tot allò que siguem capaces de fer i articular de manera col·lectiva.


Aquests dies hem constatat que una independència fàcil, sense conflicte, de la llei a la llei i el diàleg, són avui dia una fal·làcia. Es fa evident que només la via revolucionària, conflictiva i desobedient són un camí real i tangible de llibertat. Aquests dies hem vist també, a través de joves massa sovint criminalitzats, que les lluites i protestes al carrer són conseqüència de la sentència al procés, però també a tot el que suposa la negació de drets individuals i col·lectius, la perspectiva de no tenir un futur i la impotència de veure que les paraules que prometen canvis però estan buides de contingut són únicament això, paraules buides. Hem evidenciat com la lluita al carrer sobrepassa la reivindicació independentista, i que la mobilització popular també reclama feminisme, ecologisme, antiracisme, habitatge, solidaritat internacional i un llarg etcètera. Aquests dies hem reafirmat, gràcies a la solidaritat antirepressiva, com el marc dels Països Catalans es dibuixava més nítidament que mai, que la resta de nacions sense estat es mobilitzaven i que el moviment obrer espanyol plantava cara al seu propi estat. Tots aquests elements esmentats i resumits segurament de forma massa simple, són tant reals com complexes i negar-los és disparar-nos un tret al peu i mantenir-nos en la derrota. Per contra, ser-ne conscients, assumir-los i acceptar-los de forma oberta i constructiva, entenent la complexitat però alhora el potencial real de canvi que contenen, segurament poden per fi dibuixar una victòria.

Si és imprescindible sumar i generar aliances, també ho és dotar de contingut transformador la independència de Catalunya

 

 

 

 

 


Cal entendre que l’Estat Espanyol és un estat sòlid i rígid, que compta amb tots els poders fàctics a la seva disposició i el suport de la resta de la Unió Europea. Guanyar el conflicte amb l’Estat Espanyol passa únicament per la via desobedient  civil i institucional, la mobilització permanent i unes àmplies majories disposades a confrontar-lo fins al final. Ampliar la base és, doncs, condició imprescindible per guanyar. Massa sovint s’ha entès que ampliar la base implica renunciar als objectius, quan justament és tot el contrari. Ampliar la base significa sumar a la reivindicació de la independència moltes altres reivindicacions, sumar a més persones, obrir nous fronts i noves escletxes.
Per sumar gent al conflicte, seguir reivindicant els Països Catalans com a subjecte polític genera un futur d’esperança a les companyes del País Valencià, les Balears i la Catalunya Nord, i desestabilitza molt més a l’Estat. La solidaritat i la lluita compartida amb la resta d’estats sense nació, així com cap als moviments populars que donen suport a la nostra causa des del mateix estat espanyol, ens permet estirar l’estaca des de molts punts, de forma més àmplia i difícil de gestionar pel règim del 78. Aïllar la nostra lluita i pretendre que només des del principat de Catalunya podem fer caure els fonaments d’un règim hereu del franquisme, és enganyar-nos a nosaltres mateixos. Que la solidaritat sigui la tendresa dels pobles, i que les lluites compartides per un futur millor siguin el motor del canvi. I dir això no implica cap renúncia respecte dels nostres objectius.


Si és imprescindible sumar i generar aliances, també ho és dotar de contingut transformador la independència de Catalunya. L’Anna Gabriel deia: «la construcció d’un país que faci dignes les persones, és lluitar contra tot el que significa el bàndol dels vencedors». I el bàndol dels vencedors significa un règim que se sustenta entorn la indissoluble unitat territorial, és cert, però també significa un règim que se sustenta entorn una justícia racista i patriarcal i entorn un model econòmic que privatitza sanitat i educació, que expulsa famílies de casa seva, que anteposa la riquesa d’una minoria als drets col·lectius, que destrossa el territori, que genera violència contra les dones sistemàticament, que nega drets a les persones nouvingudes, que fa negocis amb estat genocides com Israel o Turquia... Un bàndol dels vencedors que permet, en definitiva, un sistema social classista, racista i patriarcal. Hem d’entendre, per no estar condemnades al fracàs, que sumar contingut social no ens resta, sinó que suma àmplies majories. Hem d’entendre que qualsevol reivindicació social ens beneficia en tant que per més que ens ho hagin volgut esborrar, totes nosaltres som classe treballadora i classes populars, i que com a tal demà podem veure’ns acomiadats, sense casa, en llistes d’espera per una operació quirúrgica, sense poder portar els infants a l’escola o forçats a emigrar buscant un futur millor. Si entenem això, si construim un programa d’unitat popular que sumi reivindicacions socials, culturals i lingüístiques lligades a la independència, hi ha possibilitats de vèncer. Perquè serem moltes més les persones que veuran la possibilitat d’un futur i d’una vida digna i perquè un canvi de bandera, un altre encaix territorial, un altre Estat de per se, sense que això canvïi les condicions materials de la gent, no serveix absolutament per a res.


Les idees no viuen sense organització, deia Gramsci. I per això és imprescindible estar organitzades en espais de lluita i d’alliberament nacional, social i de gènere. Participar activament d’aquells moviments transformadors que són motor de canvi dia a dia, participar dels CDR’s, dels moviments feministes, ecologistes, antiracistes, d’economia social i solidària, casals i ateneus, defensa de l’habitatge... ser part activa del canvi, ser subjecte polític actiu i no passiu. És a dir, si des de totes les lluites articulem un projecte d’Unitat Popular que proposi canvis estructurals, sistèmics i també individuals, que generi institucionalitat pròpies, que albergui esperança i que sumi tantes reivindicacions com sigui possible, tindrem l’única forma real d’assolir la independència i la sobirania plena.


Esborrar tot allò vell i construir de nou, millor, més just, més lliure. Com diu la cançó de Jo Jet i Maria Ribot: «perviu l’anhel colgat pels avis, s’aixeca pols són cendres d’un vell món. Estima el cor, fent cas només del cor. Que cremi tot».