Són les 6.00 del matí d’un dilluns fred de novembre i després de la ressaca electoral de les eleccions espanyoles al congrés, sona el despertador intensament. És hora d’aixecar-se per anar a no sé on. El primer pensament de primera hora és pensar amb els resultats electorals d’ahir a la nit. Els partits independentistes per primer cop a la història en unes eleccions al congrés aconsegueixen el 43% dels vots, el PSOE no aguanta resultats i perd fins i tot diputats. Però el millor pensament de primera hora del matí, i el més gratificant de tots, és la clatellada immensa que s’ha fotut Ciutadans. L’única cosa negativa és l’augment de Vox, que era d’esperar per la irresponsabilitat dels socialistes fent una campanya anticatalana i posant en el debat polític la falsa violència que es viu a Catalunya. Però les eleccions han estat un èxit per a Catalunya. Els socialistes no podran fer govern sense dependre dels partits independentistes. Pedro Sánchez està més dèbil que mai i ja no té els amics de Ciutadans perquè li donin el govern. Si els partits independentistes juguen bé les cartes potser podran aconseguir el que han dit durant tota la campanya, una amnistia pels presos polítics, la fi de la repressió i que s’obri una taula de diàleg entre el govern espanyol i el català per posar sobre la taula l’autodeterminació. Ja sé que això el govern espanyol només ho farà quan estigui molt dèbil i no tingui cap més opció.

Si els partits independentistes juguen bé les cartes potser podran aconseguir el que han dit durant tota la campanya

Un cop reflexionat a primera hora del matí sobre la nova situació política a l’Estat espanyol, m’he posat a preparar la bossa per marxar cap a un lloc encara desconegut. Només sé que les 7:00 he d’estar a Ripoll, però no sé res més. Algú ens havia fet arribar a tothom que havíem d’estar preparats. Comença la segona acció de tsunami democràtic.

Una hora més tard em trobo a Ripoll amb prop de 40 persones de la comarca. I una d’aquestes persones, que ara mateix no puc recordar el seu rastre ni el seu nom, ens indica que hem d’anar cap a la Jonquera. A les 8.45 hem d’estar allà i que l’acció pot durar 3 dies. Tots ens mirem i un cop rebudes les instruccions, sense pensar-hi més, ens posem en marxa cap a la frontera. Sorprenentment des de molts punts de Catalunya ens hem trobat allà el Pertús. Gent d’arreu amb un mateix objectiu.

El dia comença fred amb molt de vent, és clar, estem a la Jonquera. A l’arribada ens trobem un escenari muntat al mig de l’autopista. No conec a ningú però la complicitat és màxima. Ningú sap qui mana, és més, ningú mana però tothom sap què s’ha de fer. Comencem a calcular quantes hores podrem participar, a títol individual a l’acció.

Avui passarem la nit a l’AP-7 a l’altura del Pertús. Tots sabem quina és la missió, debilitar l’estat espanyol, fer que la nostra lluita per les nostres llibertats sigui un problema Europeu. També sabem que aquests tres dies no ens portarà la independència, però aquestes accions ens hi van apropant. El país cada cop està més conscienciat què hem de fer accions polítiques com els resultats de les eleccions d’ahir I accions de lluita no violenta i de desobediència civil per anar debilitant l’estat espanyol. Cada cop tsunami són més i cada cop estarem més preparats. Si aconseguim que l’acció duri els tres dies, juntament amb els resultats electorals d’aquest 10 de novembre, no en dubteu, estarem més a prop de la nostra llibertat.