Quan era petit, a vegades ajudava a vendre pa al forn de casa, i hi havia una parroquiana que m’anguniejava. Era una dona vella, d’aspecte sinistre, com la bruixa dels contes, que vivia en una casa de pagès al costat del cementiri i que m’explicava una història de llumetes nocturnes que en posava els pèls de punta. Un dia em va comentar que ella mai no anava a l’església però sí que rendia culte als morts, ritus ancestral que es perd dins la nit del temps.

Jo no soc gaire amic de tombes, panteons, obituaris, sepelis, làpides ni ritus mortuoris. Comparteixo l’opinió d’un amic meu que, a les esglésies, voldria escenes de la resurrecció en comptes de tantes creus. Els cossos dels difunts ja són res. Me’ls imagino, tal com ho vaig escriure en un poema, “teixint segons amb el no-res i diluint-se en aigües invertebrades”. Per a mi, el que roman d’ells és quelcom molt més subtil: l’eco de la seva veu al fons de la memòria, la petjada de la seva absència al fons del cor, la naturalesa del seu tarannà que podem ressuscitar gràcies a la màgia del record.

Com és possible que més de tres milions de persones s’hagin pogut sentir atrets i subjugats pel seu discurs feixista?

A les eleccions del 10 de novembre hi va haver un guarisme que m’esfereeix: el nombre de diputats que han aconseguit els militants i simpatitzants de Vox, un partit ultradretà. Com és possible que, en menys d’un any, més de tres milions i mig de persones s’hagin pogut sentir atrets i subjugats pel seu discurs feixista? Com és que ciutadans que tenen dona, filles, mare, àvia, besàvia potser, no s’indignin davant la visió que predica sobre la feminitat el partit d’Abascal? Com és que una societat que, suposadament, ha estat educada en els valors cívics i democràtics, somiï el retorn d’un sistema repressiu que, ingènuament, havíem considerat periclitat? Com és que, a punt d’encetar la tercera dècada del segle XXI, un dictador que va instaurar una postguerra vergonyosa desperti encara tanta adhesió i exaltació? Ah! Si els morts de la família aixequessin el cap, hi ha tantes situacions, pactes, derives que no entendrien! I el que també dol és constatar que això es reprodueix en altres àmbits! És molt dur contrastar el present amb un passat no tan llunyà!

Espanya és un país on hi ha hagut i on hi ha molta gent que ho ha tingut i que ho té molt magre per viure sense penalitats, en el que les conquestes socials han costat molta sang, suor i llàgrimes. I tot això gràcies a una multitud anònima que anhelava un context on convisquin la llibertat l’acceptació de la diferència. Com se sentirien els avis, besavis o rebesavis de tots aquests que ara celebren la seva ascensió al poder si veiessin, atònits, que la seva descendència ha traït i esborrat tots aquells valors pels quals ells van lluitar? No n’hi ha prou amb portar-los flors la diada de Tots Sants. Encara que la història sigui, com diuen, cíclica, que tot torna inevitablement i que tot es repeteix, si hi ha quelcom que ens ajuda a sobreviure i somiar és creure en una expectativa de progrés.

Torno al començament. M’atueix tota la iconografia mortuòria. Soc d’una generació que ha vist desfilar pels carrers de la vila el seguici que acompanyava el taüt transportat per un cotxe de cavalls degudament empolainats. Fa poc vam assistir al trasllat de les despulles del dictador en una cerimònia que, tot i estar-hi d’acord, em va semblar més aviat un gest per a la galeria. Un minúscul granet de sorra comparat amb la quantitat de desapareguts que esperen el seu torn a les cunetes de la història.

El que veritablement m’esglaia de tot plegat és que en el cor de molts espanyols encara revifi i perduri l’esperit que ens va malmenar bona part del segle XX, i que un comportament antidemocràtic i ple d’odi trobi, en aquell passat luctuós, un model a seguir, una pauta de vida, un referent exemplar.