La política està plena de grans paradoxes. Si en eleccions són els indecisos els que decideixen, a l’hora de formar govern són els debilitats els únics que negocien per governar. La lògica és senzilla: pactar amb qui se sent valent sempre surt més car.

Doncs bé, aquesta és la situació actual a l’Estat. Malgrat que s’ha dit molt que les Generals ens han portat major ingovernabilitat que abans, la realitat és tota la contrària. L’auge de Vox ha facilitat detectar millor l’enemic a batre. El descens del PSOE i Podemos els fa companys de viatge en l’adversitat. La proliferació d’iniciatives regionalistes fa que la negociació passi a l’entorn personal, on tot és més fàcil. I, nogensmenys, l’extinció de Ciutadans planteja l’escenari ideal perquè PSC i ERC facin possible el seu somni eròtic de configurar el nou bipartidisme a Catalunya.

Vivim un dels escenaris més ideals per tornar a focalitzar l’agenda en les polítiques públiques

En resum, vivim un dels escenaris més ideals per tornar a focalitzar l’agenda en les polítiques públiques. D’aparcar temporalment les trinxeres i preocupar-nos de si la recessió serà una excusa més per augmentar la desigualtat o una oportunitat per saldar els deutes històrics de la democràcia espanyola. Vivim un escenari on Catalunya tindrà, vulgui o no, un paper clau. Però en aquest escenari la decisió a prendre no serà sobre la independència. No serà sobre si govern d’esquerres o dretes. En aquest escenari la decisió a prendre serà si volem preservar les institucions o les deixarem morir lentament davant el descrèdit continuat i interessat de qui pren rellevància en moments d’inestabilitat.

És aquí on ens trobem amb una nova paradoxa. ERC, el partit independentista més antic de la història catalana, haurà de decidir entre erigir-se com a força de govern o mantenir viva la seva hegemonia a Catalunya. El seu suport actiu o passiu al govern PSOE-Podemos desencadenaria un seguit de moviments que rebaixarien la tensió social i el refermarien com a força dominant en el panorama institucional català. Però no li sortiria gratis.

L’amenaça d’unes noves eleccions a l’horitzó català tornen a fer als republicans esclaus de les enquestes i a acomplexar-se davant una oportunitat històrica. Tristament és probable que aquest sigui el principal motiu que els porti a justificar internament una negativa que mantindrà a tothom en la seva zona de confort. Una negativa que impedirà grans canvis en l’escenari de partits a curt termini, però que tindrà importants conseqüències a llarg termini.

El desgovern temporal portarà al PSOE a justificar, volgudament o forçadament, un govern en solitari amb suport passiu del PP. Això serà la garantia definitiva de l’statu quo. Garantia de les velles polítiques del no fer res, mentre la flama del tsunami s’anirà apagant lentament i inevitablement. Així tornarem a veure com els partits polítics tornaran a barallar-se per repartir-se un poder que cada dia té menys incidència entre una població progressivament més desencisada.

Llavors serà quan ens adonarem que no creure en les institucions no significa creure en un projecte o l’altre o ideologia política. Ens adonarem que no creure en les institucions significa necessàriament apostar per canvi de sistema que faci governable l’ingovernable.

Si creiem que ara estàvem dividits, espereu a veure com s’afronta un canvi de sistema. Com diria aquell, “crispetes”.