El conflicte actual entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat, el va generar principalment el govern de M. Rajoy, en no acceptar que era un conflicte polític que precisava diàleg i que l’havia d’afrontar el seu govern. Aquest immobilisme el va convertir en un conflicte judicial que ha provocat una sentència, no solament condemnatòria pels polítics que varen infringir la llei, sinó també per a dos ciutadans que es manifestaven tot exercint el seu dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, reconegut a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Aquestes notícies em fan enyorar aquelles actituds d’unitat que varen donar tants bons fruits i satisfaccions

Arribats en aquest punt, en el camp independentista tenim: Primer: uns polítics empresonats que semblen disposats a trobar sortides negociades amb un Govern de l’Estat, per tal d’anar recuperant, no solament les fites d’autogestió i competències on havia arribat a Catalunya, sinó també a la consecució d’una Espanya Plurinacional, que permeti superar la Constitució del 1978, per avançar cap a un Estat Federal, que reconegui la representació que Catalunya es mereix. Segon: D’altra banda tenim uns altres polítics catalans que en patir un exili que pot ser molt llarg, tenen l’esperança que Europa els defensarà contra l’Estat Espanyol, pel que consideren que com més cruenta sigui la revolta ciutadana, més forta serà la repressió de l’Estat i com diuen alguns, “com pitjor millor”. Vaja quin panorama!

Per contra, aquest cap de setmana s’han produït dos esdeveniments que em reconforten: D’una banda, s’ha commemorat a Ripoll els 50 anys de les primeres Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, promogudes per l’ARIC i Òmnium Cultural i que fou durant molts anys un lloc de trobada en defensa de la nostra llengua i cultura. Sobre aquest esdeveniment “El Ripollès”, va publicar una entrevista a un dels seus promotors, qui manifestava que “intentaven fer aquest acte amb el mateix esperit amb què ho van fer llavors, encara que ara no veia tant, aquella unió que hi havia en aquell moment, quan l’enemic era comú i tots anàvem a una. Ara l’enemic està molt dividit i tothom fa el que vol. En la Festa s’hi veurà no solament una recordança, sinó també una realitat que moltes vegades t’adones que no ha avançat, que hi ha coses que es tornen a repetir. I a vegades cal mirar enrere per pensar què coi estem fent ara?”.

També en aquest mateix sentit el dissabte es va presentar el llibre “Ripoll 1979, una crònica d’un temps i d’una Vila” editat per l’actual ajuntament, que recorda el primer ajuntament democràtic després del franquisme. Un ajuntament d’unitat, que va fer història pel gran progrés que va suposar pels ripollesos. La il·lusió i l’entusiasme que va provocar l’alliberament del règim franquista ens va esperonar a treballar conjuntament i units per un futur millor.

Davant l’actual situació de divisió ciutadana que patim, aquestes notícies em fan enyorar aquelles actituds d’unitat que varen donar tants bons fruits i satisfaccions, i que el meu caràcter optimista i empàtic, em fa esperar un proper govern de l’Estat dialogant i Federalista que tot posant en marxa les competències que ha de tenir el Senat com a Cambra del debat territorial, faciliti l’entesa amb els partits progressistes catalans i que ens puguem integrar, cada dia més, dins una Unió Europea també Federal, que reconegui i respecti totes les nacions que en formem part, per tal que es pugui mantenir forta i unida com una de les grans potències mundials pròsperes i solidàries.