M’agrada pensar que un dia en sabrem prou. És veritat que n’hem après, però només ratllem l’aprovat i ens cal treure bona nota. Hi ha en joc la dignitat, la felicitat i el benestar de moltes persones i moltes famílies. En aquestes circumstàncies, els aprovats justos són sempre insuficients. Dimarts passat, com cada 3 de desembre, el calendari de dies internacionals i mundials ens recordava que era el dia internacional de la discapacitat o diversitat funcional. Una llàstima si es tracta d’un recordatori. La discapacitat és present en la societat i, si volem una societat inclusiva, aquesta presència ha de ser tan normalitzada que no ens haurien de recordar res. Tots som diferents i tots ens complementem i el poder de la mirada, del somriure o de la rialla de qui no ens pot parlar ens pot omplir tant o més que un munt de paraules d’algú altre.

El món de les emocions ens engloba a tots i hem de saber mirar-nos tots des d’aquesta perspectiva

Deia que aprovem just i us diré perquè ho penso: encara fa poc temps vaig constatar com un home esbufegava i rondinava quan van baixar la rampa del bus i es va haver d’esperar-se uns minuts més a la parada; també ho penso quan veig cotxes que aparquen en les zones reservades a les persones amb discapacitat o quan la presència de barreres arquitectòniques suposa renunciar a fer allò que es pretenia. Ens cal informació, naturalitat, consciència activa d’inclusió perquè puguem fer més fàcil, a tots nivells, la vida a aquells qui tenen unes circumstàncies diferents, òbviament, molt més difícils.

Cal que ens sapiguem esforçar i fer-ho, sobretot, per nosaltres mateixos, per cadascú. El món de les emocions ens engloba a tots i hem de saber mirar-nos tots des d’aquesta perspectiva, per poder comprendre’ns i saber trobar el nostre lloc i alhora el lloc que li correspon a l’altre. I, sobretot, cal que siguem exigents, molt exigents. Tolerància zero a qui no respecta aquestes persones. Recordo el programa de TV3 ‘​El convidat’, ​quan el periodista Albert Om es va instal·lar a casa l’Andy Trias, un noi espaviladíssim amb la Síndrome de Down que s’havia independitzat de la seva família. Aquest noi explicava que, a vegades, era complicat entrar en locals públics. No hi ha paraules per actuacions així. Tolerància zero a accions com aquestes i a totes les que manllevin un bri de dignitat a qualsevol persona. M’agrada pensar que un dia en sabrem prou. I aquest dia haurem d’agrair als pares i mares de persones discapacitades que ens n’hagin ensenyat tant. Cada dia de l’any. Cada dia de la seva vida. No només el 3 de desembre.

Aprovarem amb nota gràcies al seu mestratge i la nostra empatia.