No tinc cap interès en donar la culpa a ningú en concret, ja que no sé qui la té. A més, donada la meva condició de metge ja sense exercici, tampoc tinc informació millor que la que ofereix la premsa, i em miro les coses de la sanitat més com a usuari que com a professional. Potser per això opinaré sense embuts que les decisions del Departament de Salut de la Generalitat respecte de l’atenció mèdica de la comarca són d’escàndol i em quedaré tan descansat.

La broma ja fa molt que dura. Un dia es redueix l’horari del CAP de Ripoll i es suprimeix el Servei d’Urgències que feia dècades que estava en funcionament. Bé, un pensa que els temps són uns altres, la mobilitat ha millorat, així com les comunicacions, i que el model d’atenció pot haver sofert alguns canvis positius. L’endemà se’n van les especialitats del mateix equipament. Això ja no té justificació de cap mena i trenca el consens que fa anys s’havia establert entre les institucions comarcals i la Conselleria. Ara resulta que desapareixen els serveis quirúrgics de l’hospital de Campdevànol, es diu que per una suposada manca de professionals. L’alternativa que s’imposa és, a més, absurda. Què passarà demà?

Amb el pretext de la manca de personal, es torna a despullar el Ripollès d’uns serveis que fins ara havien existit

D’algunes qüestions en puc parlar, ja que en vaig ser actor secundari a l’hora de decidir-les. Per exemple, l’atenció hospitalària comarcal s’havia exercit preferentment a l’Hospital de Campdevànol, institució centenària i honorable, però que fa unes dècades funcionava amb notòria precarietat. Mentrestant, s’estava construint a Ripoll un edifici (carregat de defectes per ser sincers), que pretenia ser també un centre hospitalari local o comarcal. L’acceptació de la història i dels valors de l’equipament campdevanolenc van portar al seu reconeixement com a hospital assistencial comarcal, en detriment d’aquell projecte a mig fer de Ripoll que, com tothom sap, va quedar com a residència geriàtrica, batejada amb el nom de Casal dels Avis. Una condició que es va exigir per equilibrar aquella proposta va ser que el CAP (en aquella època encara en dèiem l’Ambulatori, i popularment l’Institut) seguís allotjant l’atenció especialitzada comarcal, per raons de facilitat de desplaçament des de les diferents poblacions, perquè ja s’estava fent així i per aprofitament dels espais i dotacions existents. Tots aquests convenis se’n van anar a l’aigua d’un dia per l’altre i, a hores d’ara, no sabria dir si algun responsable polític o sanitari va fer sentir la seva veu.

Actualment, amb el pretext de la manca de personal, es torna a despullar el Ripollès d’uns serveis que fins ara havien existit, els quirúrgics. És a dir: no només no millorem sinó que empitjorem cada dia. En altres èpoques, els primers que posàvem el crit al cel i removíem el que calgués érem els que constituíem precisament el personal sanitari. Potser ho consideràvem (és obvi que equivocadament) una cosa nostra. La quantitat de viatges, entrevistes i esperes als vestíbuls institucionals que havíem fet metges, infermeres i administratius per batallar aquests greuges van ser incomptables. No voldria fer un judici temerari, ja que ho desconec, però la sensació que tinc és que la gent, sobretot els responsables, s’hauria de sentir més implicada actualment, o és molt acomodatícia o és còmplice.

I els polítics? Sincerament, jo només sento declaracions institucionals més o menys altisonants, que deixen traslluir una acceptació fatalista o una resignació lamentables. Ja s’entén, quan passen coses que mai no haurien d’haver passat, són de mal pair.

Potser sí que la comarca és poc atractiva per als metges. Hi ha diferents motius. Una de les estupideses més grans que s’ha comès en aquest país ha estat lligar l’accés a determinades carreres universitàries a les notes de tall dels estudis secundaris, altíssimes en el cas de Medicina. Deixant de banda que mai he cregut que les qualificacions en els estudis vulguin dir gran cosa (la gent més brillant que he conegut a la vida també acumulava insuficients, i m’he topat amb col·leccionistes de matrícules que eren veritables rucs), sí que és cert que el perfil d’estudiant de medicina ha estat el de noi o noia convençut d’aconseguir el premi Nobel al cap de tres setmanes de llicenciar-se. Mal començament per anar a fer de metge de poble. Es necessiten unes altres virtuts, habilitats i il·lusions. Si a això s’hi afegeix una durada inacabable per a aconseguir una especialitat, a la qual s’arriba en edat avançada, entenc que l’interessat es busqui una remuneració proporcional abans no se li passi l’arròs. Sovint a l’estranger, amb el bagatge d’una carrera que entre tots hem ajudat a finançar. En definitiva, la fàbrica de fer metges no ha estat pensada per sortir de la ciutat o per anar als hospitals comarcals a fer el bé, sinó per obtenir unes satisfaccions professionals i socials que estiguin a l’alçada. A fets com aquest, i n’hi ha molts altres, com ara l’ofec econòmic català, les institucions han actuat amb absoluta passivitat, és a dir, no hi ha hagut ni previsió ni resposta, més enllà de contractar personal provinent de llunyanes terres, no cal ni dir que molt digne i estimat per mi.

Algú, realment, s’ha plantejat l’atenció mèdica hospitalària comarcal amb un clar objectiu de millorar-la? Si ho ha fet, és clar que ha fracassat. I en aquest fi lamentable hi incloc del primer a l’últim, des dels Consellers de Salut que han poblat els salons de la Generalitat, fins a la gent del carrer que trobo a faltar que no alcem la veu amb una mica més d’energia.