Als primers anys de la dècada dels setanta, el mercat de Ripoll era una experiència sensorial, olorosa, visual, auditiva, tàctil, fascinant, encara que una mica endogàmica. Davant del bar Sayol sempre s’hi col·locava un firaire estrany i cridaner que venia bitllets per rifar un Seat 1430 carregadíssim d’accessoris de l’última generació (de les de llavors), ràdio, finestres elèctriques, seients amb fundes virolades i una llarga pila d’andròmines inútils que venia el seu producte com feien els gitanos de Cien años de soledad cridant a ple pulmó cada dissabte com si fos el darrer descobriment dels savis alquimistes d’Amsterdam.

En la meva innocència d’infant mai no em vaig plantejar perquè venia sempre el mateix cotxe, un dissabte rere l’altre, però tant els glaçats dissabtes d’hivern com els tòrrids dels estius del Pirineu, no ho sé... ens donava una petita ració de somnis perquè pensàvem que hi havia la possibilitat remota que amb un bitllet de numeració infinita ens tocaria alguna cosa més a la vida que avorriment, fred i malaurança.

El nostre món dels dissabtes ja ha desaparegut fa temps, però recordo a la perfecció que no calia cap enquesta per veure que tots parlàvem català

La gent de les parades, ens venien samarretes de dubtosa procedència irrastrejable, abrics ja gastats abans d’estrenar-los, jerseis de mil ratlles teixits a les revolucionades màquines tèxtils de Birmingham per anglesos aplicats i seriosos, estranyes sabates de Mataró que no venien a La Confiança ni de conya i sandàlies de la costa fetes amb plàstics que es desintegraven al cap de poques hores entre pudors industrials i tòxiques. La banda de les olors venia també de les fruites i les verdures, sempre de temporada, i de la intranquil·litat de conills i gallines aplegats en gàbies de vímet superpoblades. Pageses centenàries cridaven amb veu autoamplificada per vendre pollastres, polls o prunes en una eclosió auditiva certament agradable. No havien aparegut encara les pestilents barretes d’encens fals fetes a la Garrotxa per neohippies, ni els atrapasomnis sioux o arapahoes que no serveixen de ben res en aquesta banda de la mediterrània, ni tan sols coneixíem els sabons aromats amb olors de no res que ara es venen com xurros pestilents per descobrir en tocar l’aigua que més que netejar, emmerden, com el temps.

Llavors tampoc no es venien les catifes que ara es desfan en pocs dies, llavors les venien a Can Guix i duraven per sempre (encara en tinc una), es veu que la fibra vegetal ja no és el que era. I entre ànecs muts que cridaven com folls, polls de color únicament groc i esquàlids conills que només menjaven herba, mai no em va tocar el cotxe espectacular, però sempre passava una bona estona cada dissabte al matí, enmig del mercat, amunt i avall entre mestresses armades amb enormes cabassos. De més gran acabava el viatge per les parades en algun bar amb la companyia cridanera dels meus amics mentre intentàvem descobrir tant quins serien els límits de l’univers observable com qui era aquella noia nova que havia passat cap a la perfecció absoluta i la simetria insultant, espectacular i lasciva, carrer sant Pere amunt, carrer sant Pere avall.

El nostre món dels dissabtes ja ha desaparegut fa temps, però recordo a la perfecció que no calia cap enquesta per veure que tots parlàvem català, fins i tot per veure que alguns no en tenien ni idea de cap altra llengua que no fos la nostra, per molt que provessin d’imposar-nos-en una altra.

Fa un temps, el Nació Digital va informar pel Twitter que el català estava en bona forma al Ripollès perquè un 77% dels habitants el parlaven i que estàvem en bona posició en relació al conjunt del Principat perquè allà, només el parlaven un escàs 56% dels habitants.

Dec ser pessimista de mena, ho reconec, però no em faran entrar aquest clau per la cabota, perquè si resulta que el 23% de la població del Ripollès, el cor de Catalunya com deia algun eslògan de fa uns anys, no parla català, és que estem cardats, molt cardats per molt que el Nació Digital digui el contrari.

Desconec si el venedor aquell del cotxe miraculós va acabar venent-lo finalment, o va continuar enganyant a tots els de Ripoll (i de vés a saber on) cada dissabte, però almenys, ho feia en català.

El proper dia que tingui la mala pensada de visitar el McDonald’s em cenyiré estrictament al català del Ripollès, per martiniquesa que sigui la cambrera, i li demanaré que em cardi un puto Gran Mac amb aiguardent i, si no m’entén, pitjor per a ella.

Rock me mama