Seguint en la mateixa línia que ha marcat la política catalana els últims mesos, el processisme segueix manifestat la seva voluntat d’allargar l’agonia i l’espoli de Catalunya. Les eleccions espanyoles, guanyades per un partit que va signar el cop d’estat del 27 d’octubre de 2017 a través de l’aplicació de l’article 155, no han fet més que mostrar de nou que la cadira va molt cara i que un cop l’has aconseguit el millor que pots fer és mantenir-la. O, com a mínim, això és el que deuen pensar els partits polítics catalans. 

No és a Espanya on hem de mirar, és a casa nostra

Legitimar les eleccions a Espanya és legitimar l’ocupació, però això no és el pitjor. El pitjor és tan sols dubtar sobre si s’ha d’investir o no a un president per a un país que, segons allò que proclames, no és el teu. Però la broma no acaba aquí perquè, com hem dit al principi, el partit que governarà és un dels actors principals en la destitució de l’únic govern legítim que té ara mateix Catalunya, amb el MHP Carles Puigdemont al davant, amb part dels seus consellers a l’exili i l’altra part a la presó que, per cert, les claus de la qual estan sota domini català.

Així doncs, quin és el dubte? Mai es pot fer president a ningú d’un país que no sigui el teu. Mai es pot fer president a ningú que avala i crea la repressió contra el teu poble. Mai es pot fer president a algú que no respecta el dret internacional en relació amb l’exercici del dret a l’autodeterminació. I si al final s’acaba investint a Pedro Sánchez, es farà a canvi de què? Les claus de les presons són aquí. L’autodeterminació ja la vam exercir. No és a Espanya on hem de mirar, és a casa nostra. 

Obriu les presons i feu efectiu el mandat del Primer d’Octubre. Aquesta és la nostra única investidura.