La Justa i la Julieta, van quedar orfes de pare i mare a l’edat de tres anys, quan els seus progenitors van morir en un tràgic accident de cotxe. La parella es malaguanyava la vida exercint de músics ambulants i la seva economia era tan precària que l’única herència que les pobres nenes van rebre va ser una minúscula medalla d’or  amb la imatge d’una marededéu en una cara i amb el seu nom respectiu i la data del seu naixement a l’altra. Poc temps després, una xafogosa tarda d’estiu, el destí les va separar i cadascuna va anar a parar a la família d’adopció que els havien destinat.

Els déus de l’atzar i el destí solen ser juganers i despietats

Retrobem la Julieta 30 anys després, distesa en un alberg luxós situat al cim de la muntanya, refent-se de l’estrès d’un treball molt exigent, mentre a l’horitzó es prepara la tempesta. Pertany a una generació que ha tret molt profit de la crisi econòmica. Mots com rendibilitat, borsa i especulació formen part del seu vocabulari habitual. L’ambient familiar característic de les classes privilegiades, l’educació rebuda en una d’aquelles institucions on es prepara l’elit futura del país i on s’encomana l’esperit de la competitivitat sense entranyes, el grup selecte d’amics que l’han envoltat, les experiències rutilants que ha viscut, sense oblidar naturalment l’imperatiu genètic, han fet de la Julieta una dona ambiciosa, egoista, implacable, orgullosa i ufanosa. Sigui la gradació vocàlica d’aquests adjectius un exemple de la seva personalitat.

Retrobem la Justa 30 anys després servint les taules de la fonda on treballa i viu d’ençà de l’acomiadament imprevist del seu treball i el seu posterior desnonament per part de la banca. Pertany a una generació que ha patit cruament els estralls de la crisi econòmica. Mots com sacrifici, austeritat i renúncia formen part del seu vocabulari habitual. L’ambient familiar característic de les classes desfavorides, l’educació rebuda en un d’aquells centres on la voluntat dels docents supleix sortosament les deficiències i mancances del sistema, la colla d’amics que l’han envoltada, les experiències doloroses que ha viscut, sense oblidar naturalment l’imperatiu genètic, han fet de la Justa una dona sensible, senzilla, silenciosa, soferta i solidària. Sigui la consonant sorda d’aquests adjectius un exemple de la seva personalitat.

Les retrobem hores més tard. Plou a bots i barrals, els rius s’han sortit de mare i el trànsit per carretera ha esdevingut  impracticable. La Julieta es veu obligada a pernoctar en una fonda modesta a peu d’asfalt. Al fat li agrada jugar amb les coincidències, els imprevistos, l’arbitrarietat i, a recer de les flames de la llar de foc, un simple i insignificant fulgor daurat permetrà l’impossible retrobament de les dues bessones. Després de l’estupefacció inicial, es lliuraran febrils a la confidència, abocaran el doll dels seus records, explicitaran els meandres del camí recorregut i la Julieta, tot escoltant els esculls que ha hagut de vèncer la seva germana, el seu penós i llarg pelegrinatge, li dirà que ella disposa dels mitjans que calen per ajudar-la i li prometrà que la seva vida deixarà de patir flagells, vespers i precarietats.

De sobte, dins la nit closa, el firmament s’esberla i un llamp esfereïdor zigzagueja i entra per la finestra abatent de mort una de les dues germanes. Quina?, direu. Suposo que ja heu triat, ja us heu decantat per una de les dues, ja us heu atorgat el paper de jutges i, magnànims i justiciers, sensibles i benèvols, us haureu posat al costat de la Justa, la dona més feble. Justa la fusta! Doncs no. Em quedo amb el desenllaç proposat pel Marquès de Sade, cèlebre escriptor francès del segle XVIII, en la seva obra implacable Justine o les dissorts de la virtut. Els déus, l’atzar i el destí solen ser juganers i despietats.