D’aquí a quatre dies, fem canvi de dècada, entrarem de nou als anys 20. Fa un segle, en deien els “meravellosos anys 20” o els “anys bojos”, aquest nom es devia sobretot al període de  prosperitat que va viure Estats Units fins al crac del 29. A Europa, també es va estendre el concepte que va agafar noms diferents... tot just es sortia de la primera Guerra Mundial, s’albirava un creixement econòmic imparable, una classe mitjana potent però també, un capitalisme depredador que faria créixer les desigualtats, la xenofòbia i el racisme.

Lluny de canviar dinàmiques, el capitalisme ha esdevingut la gran epidèmia del món

Ha passat un segle doncs i lluny de canviar dinàmiques, el capitalisme ha esdevingut la gran epidèmia del món. Arrasa, mutila i mata. Uns pocs se’n lucren i la resta el pateix. Ha passat un segle i el racisme, la xenofòbia, el masclisme... arrasen, mutilen i maten. Ha passat un segle i la repressió, l’autoritarisme i la retallada de drets individuals i col·lectius, és cada vegada més ferotge, instaurats en un sistema “democràtic” que el que hauria de fer és protegir-los amb ungles i dents...

Així entrem doncs als “meravellosos anys 20”, als “bojos anys 20”... bojos del tot perquè tot està capgirat. A qui lluita i desobeeix pacíficament se’l castiga, a qui reprimeix, oprimeix i fa saltar pels aires la justícia, se’l premia. Deia Emma Goldman: “si no puc ballar, no és la meva revolució” i certament com que no ens deixen ballar no hi tenim res a fer aquí... però als carrers, que són el nostre espai, sí que farem la nostra revolució. I ballarem, i lluitarem per poder donar la volta a aquest món capgirat... i aleshores, ho podrem tot.