Canviarem d’any, i el canviarem a tot el món, però no sembla que les coses hagin de canviar massa. L’orientació general de cap a on anem i quines dinàmiques ens dominen més enllà dels nostres entorns locals són ben fosques. Em refereixo a allò de què la desigualtat entre rics i pobres continua creixent escandalosament, i a allò altre de què el temps de continuar vivint en un món amb un clima que li permeti ser habitable, s’esgota.

Si no ens fem conscients que som part d’una realitat global, no deixarem de mirar-nos el melic

Les dinàmiques destructives del nostre sistema econòmic creen un munt de realitats injustes que fan créixer arreu la sensació de malestar i la convicció  que les coses no són com haurien de ser. El cansament d’una part de la població que creia que tindria un futur millor i un present acceptable és el motor de forces de les noves revoltes populars que s’estan donant arreu del planeta: Xile, Hong Kong, Líban, Catalunya, França i altres punts on van esclatant conflictes que qüestionen als poders establerts. Revoltes que cadascuna s’encén per una raó concreta i que tenen en comú que exigeixen democràcia real. Aquestes revoltes són una llum d’esperança que arribi un moment en el qual el poder resideixi en la gent, o com a mínim, més a prop de la gent.

I hi ha un altre motiu d’esperança. Des de fa pocs anys s’està expandint de manera exponencial l’empoderament de les dones. Els feminicidis i la prohibició de qualsevol opció sexual que no sigui la normativa i tradicional, són absolutament sagnants a moltes parts del món i aquestes darreres setmanes ja podem parlar de feminisme planetari. Hem vist al patriarcat sense saber quina cara posar davant de milers de dones d’arreu del món ballant i cantant ‘Tu ets el violador’.

I en l’àmbit local...

Doncs a Catalunya, ara una de calç (esperança), però en portem moltes de sorra (foscor). El tribunal europeu ha dit que una immunitat parlamentària és una immunitat parlamentària i això ens ajudarà a tornar el conflicte que vivim al camp de la política. Però quan dic que en portem moltes de sorra, no penso només en l’Estat Espanyol i la seva demofòbia, sinó també en les polítiques d’austeritat que va aplicar l’Artur Mas i que són la causa principal de l’estat dels nostres serveis públics. Després de quasi una dècada d’austeritat pressupostària, a la nostra comarca, aquests serveis estan fent aigües i ensenyen estrips en les seves costures. Tenim més gent envellida però des de la Generalitat no es destinen més recursos a hospitals i a residencies per a gent gran.

A la nostra comarca, com a bressol del país, s’hi reflecteixen les seves grans incoherències. Per exemple: ERC guanya les eleccions en l’àmbit comarcal, però al Consell continua manant Convergència. Una altra: continuem cercant desesperadament el creixement econòmic i turístic sense veure que això, en fer-se sense límits, és el que acaba provocant les desigualtats i el canvi climàtic del què parlem.

I encara més: a Ripoll hi ha representació municipal d’un partit ultra nacionalista, que potser no és feixista, però sí racista i que, si troba finançament, vol fer el pas cap al Parlament de Catalunya. I trobar finançament no és difícil segons qui hi estigui darrere.

Per tot això, si hi ha noves eleccions al Parlament, serà maco veure què passa. I per tot l’altre, si no ens fem conscients que som part d’una realitat global no deixarem de mirar-nos el melic i aplicar obtusament receptes antigues i contraproduents.