Fa 50 anys, un grup de joves ripollesos vam tenir l’audàcia de representar Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Vam començar a assajar l’obra poc abans que li fos concedit el premi Nobel de Literatura, quan encara no gaudia de la popularitat que el guardó li va conferir. Ens anomenàvem Tespis, en homenatge a aquell poeta, actor, compositor i comediògraf, considerat el pare de la tragèdia grega, que recorria els camins amb el seu carro per portar arreu el seu teatre ambulant. Vam representar muntatges prou reeixits d’obres prou significatives com ara El metge a garrotades de Molière, Alcetis (tragèdia d’Eurípides), Becket o l’honor de Déu del francès Jean Anouilh (que van portar al cinema actors tan contundents com Richard Burton i Peter O’Toole), Les arrels d’Arnold Wesker o Otelo de Shakespeare, però va ser Tot esperant Godot el nostre cim. 

Ha esdevingut un clàssic, ja que posa l’accent sobre un dels trets essencials de l’existència humana, l’espera

La vam estrenar a la Lira la vigília de Nadal i la vam portar a Vic, Olot, Figueres, Vinaròs, Lleida i a la Universitat d’Estiu de Prada, entre altres indrets. En Joan Manuel del Pozo i jo formàvem la parella protagonista; ell era Didi, personatge reflexiu, assenyat, ple d’inquietuds metafísiques mentre jo era Gogo, temperamental, infantil, obsedit per les necessitats físiques. També hi participaren Antoni Palau, malauradament desaparegut en plena joventut, i Lluis Bonada, ambdós en el paper de Pozzo, mentre el meu germà Eudald donava vida a l’inquietant Lucky. El missatger que apareix al final de cada acte per anunciar que Godot ha posposat, una vegada més, la seva compareixença va ser interpretat primer per en Pere Ferrer i després per en Joan Fossas, aquest darrer dissortadament desaparegut també. 

L’obra escènica de Samuel Beckett, representada a la Sala Beckett de Barcelona aquest Nadal, evidenciant que és un espectacle que no té data de caducitat, és un dels títols més emblemàtics del teatre de l’absurd. Ha esdevingut un clàssic, ja que posa l’accent sobre un dels trets essencials de l’existència humana, l’espera. L’home com a ésser que espera respostes, que espera quelcom que doni sentit a la seva vida. L’autor no va donar cap mena de pista, fins i tot va expressar que no sabia què o qui s’amagava darrera el nom enigmàtic de Godot.

Érem tots molts joves, agosarats, amb aquell plus d’atreviment que la joventut sol exhibir. El que fas et sembla una novetat escandalosa i més tard t’adonaràs que es més vell que l’anar a peu. Servo un record inesborrable d’aquella etapa de la meva vida. Havíem abandonat el món dels jocs al carrer i ara l’exercitàvem sobre les taules, posant-nos sota la pell de personatges entranyables i gaudint d’un temps afegit de màgia, aquell que configura un paradís que perdem, tal com suggereix Marcel Proust, quan els anys ens llencen invariablement a la contesa del món adult.

Godot es fa esperar i et fa desesperar. La buidor del temps s’imposa i assages d’omplir-lo amb somnis, desitjos, quimeres. Cadascú descobrirà quin és aquest Godot, que sempre ens dona carbasses, que sempre posa excuses per no presentar-se, sempre inabastable perquè el desig sempre va més enllà de les nostres possibilitats. Ja sigui, Déu (God en anglès), el miracle de l’amor, la fama, la riquesa..., no importa, en definitiva tot no és res més que fumera.

A la fi, he descobert quin és el meu Godot. És aquell jo que he de ser, que encara no sóc, que no sé com seré. He deixat enrere molts jo, esbossos incomplerts els uns, reptes aconseguits els altres, ombres massa sovint oblidades. El temps et transforma, les teves tries successives et configuren, les teves opcions són cada vegada més categòriques. El poliedre cada cop és més complex. Queda lluny, quina pèrdua, l’edat de la innocència. La teva mirada ha esdevingut més quallada, precisa, concloent. Tot i això, a vegades sóc com un nen, expectant davant el que encara no sé de mi, anhelós davant la vivència que en depararà el nou dia, el poema que encara no sé quin jo definirà.

L’experiència és un grau, diu la tradició. Però no n’hi ha prou. Odio el pensament clos, estàtic, enfigassat, que només serveix per reproduir mecànicament la seves preteses veritats; odio les fórmules fetes, les solucions preestablertes, les respostes incontestables. En un món cinètic, vertiginós i canviant, sé hi ha un jo que m’espera, i aquest sí que acudirà a rebre’m i serà la meva darrera interpretació a l’escenari de la vida. Ja ho deia Shakespeare: “Estem fets de la mateixa substància que estan fets els somnis”. Jo ja no espero Godot. Un dia, Godot seré jo.