El joc dels disbarats

Per a tots aquells que de sempre ens ha agradat la política, aquest inici d’any ha estat encara més feixuc i desplaent que no ho foren els convulsos mesos i anys precedents.
Escric aquestes ratlles, hores després que a l’estat espanyol s’hagi investit un nou president. Una bona, o mala notícia? No ho sé. Depèn de com t’ho miris, com siguis d’ingenu en la mesura que queden obertes totes les perspectives que un pugui imaginar. El cert és que aquest dimarts, ha estat la culminació a mesos de xivarri, de campanyes electorals farcides de mentides, d’anys de despropòsits, de falses promeses, d’enganys fefaents, de mesquineses, de... de gairebé tots els adjectius desqualificadors que ens regala el diccionari.
Entenc que es poden escriure moltes pàgines sobre tot aquest procés que ens ha tocat viure, però per fer-ho digerible, ho resumiré afirmant que si bé en molts aspectes ha estat fins i tot pintoresc, en massa seqüències, els que vam patir la barbàrie de la dictadura hem copsat, un punt esparverats, la revifalla de les actituds més tenebroses inherents a la dreta. Tanmateix, també hem pogut escoltar discursos valents -els de Pablo Iglesias o Aitor Esteban- i sobretot, m’ha colpit la magnífica aportació, per sincera i emocional, tan directe com punyent, de la Montse Bassa, germana d’un dels nostres presos polítics.
Els que vam patir la barbàrie de la dictadura hem copsat, un punt esparverats, la revifalla de les actituds més tenebroses inherents a la dreta
He dit que podria escriure pàgines sobre el tema, però tampoc em ve gaire de gust allargar-me, ni crec que els abelleixi massa als lectors. Però sí que vull manifestar que almenys m’ho passo bé observant complagut com el PSOE està pagant un preu, tan aspre com just, per tots aquests anys de covardia, d’engreixar a la dreta, de permetre’l-hi potinejar la justícia, de fer els ulls grossos mentre els altres s’enriquien manipulant els aparells més tenebrosos i antidemocràtics, instal·lats de fa desenes d’anys per damunt, i en contra, de la democràcia. Em limitaré, doncs, a fer quatre consideracions que són fàcilment constatables.
Fa pocs dies una enquesta d’un institut oficial certificava que, amb molta diferència, la institució més mal valorada pels ciutadans eren els partits polítics. Ara, hem comprovat que encara han trobat marge per ensorrar-se més en el fang.
Des de la dreta, i una part de l’esquerra, s’ha brandat a tort i a dret les meravelles de la Constitución, han asseverat la seva plena vigència. Potser fora bo recordar que només les persones que avui en dia som majors de 60 anys, hem tingut oportunitat de votar-la. La immensa majoria d’espanyols, doncs, poc ha pogut refrendar-la.
Els partits de la dreta, dreta extrema i ultres, es van posar com una moto davant les paraules d’EH Bildu, tot retraient-li el seu passat de connivència amb el món abertzale, amb el Movimiento Vasco de Liberación que deia el presidente Aznar. Bé, cal fer avinent que el PP va estar fundat per un ministre franquista que fou firmant dels enterrados a penes de mort que van ser aplicades a presos polítics. I que el cap d’estat actual, que tant enalteixen, és on és mercès a una gracieta que va fer-nos el dictador. Que l’individu, l’únic mèrit que atresora és ser fill del seu pare i hereu del Caudillo.
Una postil·la final que hi té força a veure. El Tribunal de Justícia Europeu va prendre dies enrere una decisió contundent: els eurodiputats electes han de poder exercir, tots, la feina que els vam encomanar. Com s’ho manegaran ara per desobeir un organisme superior? Espero amb delit veure la justícia espanyola empassar-se fel, molt de fel, ja que com ells s’entesten en imposar-nos, les sentències dels tribunals es dicten per ser complides. Intueixo doncs que els venen a sobre, no dies sinó mesos, d’agror, de molta agror. Encara poc.

