Volen ocells / Molt alt / Potser orenetes / Potser cigonyes / Damunt dels camps verds / enllà dels mars blaus / ran de muntanyes blanques / Sense fronteres / Sense banderes / Damunt la roba estesa / Damunt la terra encesa / Volen sense papers / sense passaports / sense visats / Enllà dels filferrats / I tanques / Lluny de les cases buides / lluny de nius desfets / I de cels sagnants.

Roser Iborra.

Deixeu-me dir que a Ripoll, la nostra capital del Ripollès, podem tenir moltes mancances, però ningú pot negar que hi ha una gran activitat cultural. I que aquesta inquietud per reactivar la creativitat s’expandeix a tota la comarca: Festival Albéniz de Camprodon, Festival Gollut que arrenca a Ribes de Freser i arriba a tota la comarca, Festival del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses, sense oblidar el Festival de Música conjuntament amb el Curs Internacional de Música que cada any es fa a Ripoll des de fa 31 anys. Deixeu-me fer aquí un incís, per recordar l’ànima d’aquesta activitat, en Joan Amils, que ens va deixar no fa gaire, però el llegat de la seva energia perdurarà sempre en l’esperit de la vila i del món. Gràcies Joan per la feina feta, gràcies per la teva vitalitat, pel teu bon humor, per la teva saviesa, per la teva passió, per la música que has volgut encomanar a tothom i sobretot a la teva vila, que t’ha vist néixer.

Podem tenir moltes mancances, però ningú pot negar que hi ha una gran activitat cultural

El cap de setmana passat, a Ripoll, a la sala Josep Maria Anglada de la biblioteca es va representar un muntatge poètic on la música només hi era en la cadència de la recitació dels versos. El buit del so de l’instrument, tal volta fa la música necessària, sobretot quan ens adonem de la seva absència. Potser perquè, sense música, no som.

Més enllà de la duresa dels textos, que ens parlen de realitats dures i ben palpables, tot fent servir imatges a voltes més poètiques i d’altres ben evidents, va ser un gest de comunicació per remoure les consciències, per plantejar-nos què hauríem de fer per poder activar comportaments i canvis en les nostres polítiques, accions, opinions. Sempre diem, quan assistim a actes d’aquests tipus, que hi anem els convençuts per acabar-nos de convèncer de com fer front a les desigualtats, al racisme, a les actituds xenòfobes. Ens acabem de convèncer per veure com podem ensenyar a donar valor a la persona des de la seva humanitat i no des de la seva despersonalització. No tenim ales per a poder volar com els ocells, que no estan sotmesos ni a les fronteres, ni a les banderes, ni als papers, ni als passaports. Nosaltres trepitgem la terra encesa i no podem volar sobre la roba estesa, perquè som al mig de filferrats i tanques. Hi ha qui no pot anar lluny dels nius desfets ni dels cels sagnants. Com podem fer entendre aquesta evidència a qui no en té consciència? A aquests els recomano una pel·lícula ben comercial, ben actual: l’última del Jurassic World, i que en treguin les seves conclusions per discutir-les. Hi ha molta feina per fer, és cert, però no podem deshumanitzar la humanitat. No és de rebut, perquè aquells nens aturats ran de fronteres insalvables, volen ocells de paper, per fer volar ben alt la seva imaginació. No els podem negar aquest dret universal.