Entrem a una nova fase del procés. Una fase que arriba 2 anys tard i, potser, no arriba en el millor moment per a l’independentisme. Tampoc l’Estat Espanyol està molt millor que nosaltres per contenir l’independentisme en el seu camí cap a la llibertat del país. La nova situació política espanyola, amb un PSOE que ha hagut d’acceptar un govern de coalició amb Podemos i el suport extern d’alguns partits independentistes bascos i catalans, obre la partida política que fa temps que s’està jugant entre Catalunya i Espanya. 

Han hagut de passar més de 2 anys, uns quants presos polítics condemnats, d’altres exiliats, violència policial i activistes catalans acusats de terrorisme pel simple fet de tenir aigua oxigenada, fertilitzants agrícoles i gomes de pollastre, per aconseguir una taula de negociació bilateral entre els governs. Segurament el govern Puigdemont no comptava perdre bous i esquelles, quan va preparar l’embat contra l’Estat l’octubre del 17. Recordem que l’independentisme havia previst posar en escac a l’Estat fent un referèndum unilateral per forçar una negociació i trobar una sortida política als anhels nacionals i socials d’una bona part de la societat catalana.

Hi ha partida i hem d’exigir a tot els nostres jugadors que juguin en equip

Tot i que ha costat massa repressió i patiment, l’independentisme ha aconseguit una taula de negociació. El problema és si estem prou forts i units per saber jugar la partida que tot just comença. Sabem que el govern espanyol va a la partida amb el joc de sempre. Promeses d’un bon Estatut i una acceptació del fet diferencial dins d’un marc legal que se’ns ha fet petit. En canvi, nosaltres ens presentem amb una llarga llista de greuges i un horitzó de reconeixements nacionals i socials, que ha d’acabar amb una votació de la població catalana acceptant els acords. No és estrany ser pessimista veient les cartes de joc que porta l’Estat Espanyol. 

Però hi ha partida i hem d’exigir a tots els nostres jugadors, cadascú en el seu espai de joc, que juguin en equip per aconseguir avançar cap a la victòria final. No serà fàcil perquè hi ha massa recels al món independentista, però hem de confiar en nosaltres i seguir treballant perquè la partida s’acabi jugant també a Europa. Sabem que aquest jugador no vol formar part de la partida però, mica en mica, es veu obligat a entrar en el joc. Si som capaços de fer-los entrar a la partida més sovint, les nostres opcions de guanyar-la creixeran perquè l’Estat Espanyol és un gegant amb peus de fang que cada cop cometrà més passos en fals. Aquest any pot ser clau per preparar-nos pel nou embat a l’Estat per anar-lo debilitant. Que les cartes ens acompanyin.