La mort és sempre trista. I aquesta tristesa es fa més incomprensible si a la persona li quedaven anys per viure, reptes per assolir, moments per gaudir... La mort d’un infant o un adolescent és la màxima expressió d’aquesta desolació.

La vida dels qui l’estimen es trenca en mil bocins però, alhora, continua ...

Què la pot empènyer?

El record, la força, la il·lusió i el pòsit invisible de qui ha marxat. L’Iu era jove, valent, il·lusionat i feliç. Un noi agraït i compromès de bon caràcter i que et feia riure o, almenys, somriure sempre.

Tot això ha de ser en un altre indret, en unes muntanyes més altes on els reptes siguin majors i els moments per gaudir també existeixin.

La mort de l’Iu em va connectar quasi d’immediat amb unes paraules d’una entrevista al cantant Joan Dausà. Deia: “No és casualitat que els bons marxin abans. Mor molta gent jove que acostuma a ser increïble. No descarto que se’ls emportin per fer alguna cosa millor. No sé si crec en Déu, però tinc aquest relaxament de creure que tot passa per algun motiu. Relaxament, no conformisme. Tinc una serenitat molt forta que em fa creure que tot té un sentit i que tot serà per a bé.”

Això desitjo de tot cor per a les persones més properes a l’Iu. Que eren moltes. Moltíssimes. El recordarem viu sempre. Ben viu al nostre cor.