Diuen que tot canvi comença per un mateix. I segurament hi ha massa raó en aquestes poques paraules. Tot sovint, per no dir sempre, parlem i pensem sobre les coses que no ens agraden, que no funcionen, que creiem que s’haurien de fer diferent. Ens queixem de problemes estructurals, de fets que ocorren en el nostre entorn i que afecten el nostre dia a dia, alteren i condicionen la nostra quotidianitat. Després de la queixa esperem, emplacem i senyalem a altres perquè ho canviïn. I ens quedem aquí, és a dir, quan sorgeixen aquests elements no anem una miqueta més enllà d’allò que veiem i ens molesta, ni intentem entendre perquè es dona. Tampoc mirem quina és la nostra forma de fer, pensar i actuar al respecte, ni ens analitzem a nosaltres mateixos ni ens preguntem si podríem canviar alguna cosa més, tant individualment com col·lectivament.

Ens queixem de les conseqüències del model però no pretenem canviar el model

Tota forma d’organitzar-se i estructurar-se una societat o una comunitat només és possible en tant que els individus que en formen part sostenen aquella determinada forma. D’aquesta manera tots aquells elements estructurals col·lectius i inclús personals que no ens agraden, es donen i es reprodueixen perquè individualment també els acceptem, els reproduïm i els validem. I afegiria: no els qüestionem.

El més paradoxal de tot plagat és que, com comentava, estem mantenint tota una estructura i model social, econòmic, cultural i educacional que configura i determina la nostra comunitat i que justament és la responsable de tots els problemes, queixes, malestars i angoixes. Alhora, com deia abans, quan aquesta estructura ens perjudica, pretenem que siguin altres qui la millorin sense qüestionar-nos com nosaltres podem canviar-la. I és més, ens queixem de les conseqüències del model però no pretenem canviar el model. Seria com si fóssim un ramat d’ovelles, convidéssim i estiguéssim encantats que el llop ens pasturi i després ens queixéssim que se’ns cruspeix. Això sí, esperant i cridant molt fort perquè el llop fos més bo.

Amb què em baso per dir això, doncs, per exemple, quan els boscos cremen, moltíssimes persones es posen les mans al cap de com és possible, com pot ser que ningú faci res al respecte. Ara bé, quan ens mirem individualment, què fem nosaltres per protegir l’entorn que ens envolta? Si el llop d’aquesta història és tota una política de destrucció de la petita pagesia i d’entendre la terra com una mercaderia més i no com un bé a cuidar i protegir, no fora bo expulsar el llop del remat abans que segueixi destrossant cada pam de terra arreu?

Em baso també amb la situació precària que viu el sistema sanitari al Ripollès i arreu dels Països Catalans, de sobres conegut. Moltes queixes, moltíssimes, però que faig jo individualment per defensar el sistema sanitari més enllà de la queixa? Si el llop d’aquesta història són anys i anys de polítiques de retallades, privatitzacions i desmantellament del sistema sanitari, no seria bo expulsar els llops abans que ens deixin sense salut?

Un exemple més serien els casos de violència i assassinats masclistes. Condemna absoluta per part de tothom, solidaritat i incredulitat de com és possible que això encara passi. Ara bé, ens mirem a nosaltres mateixos, homes, si reproduïm rols i actituds masclistes? Si el llop d’aquesta història és una educació i una societat que fomenta la dominació de l’home cap a la dona, no fora bo expulsar el llop patriarcal abans que hi hagi una nova víctima, i educar-nos en el feminisme?

Podria posar-ne més: ens queixem dels preus del lloguer i la dificultat de trobar casa però ens sembla genial que els llops bancaris controlin la majoria de parc immobiliari. Ens indigna cobrar sous de misèria que ens impedeixen plans de futur, però estem exquisidament contents amb els llops de la Troika, la UE, els mercats i la majoria de governants que ens trinxen els drets laborals. Ens sembla una burrada els preus que paguem per la llum, aigua o el gas, però en cap cas qüestionem que els llops dirigents de les macro-empreses energètiques de gran capital facin ingressos milionaris. Ens indigna moltíssim que hi hagi morts a la mediterrània, i ens sembla molt greu que ningú faci res al respecte, ara bé d’expulsar el llop que suposa l’espoli, la guerra i el saqueig constant en molts països i que força a emigrar a moltes persones, això no toca.

No som ramats d’ovelles, però ens hi assemblem força. Comunitats de persones que tristament permetem i consentim massa llops que fan el que volen amb les nostres vides per tenir les seves panxes contentes. El llop se’ns menja a totes i a tots i només veiem i ens lamentem per la ferida. Ho sabem i ens queixem, però amanyaguem i cuidem el llop com si fos dels nostres, esperant ingènuament que sigui més bo i bona-volent amb nosaltres. I seguim acceptant que el llop ens pasturi i ens organitzi com hem de viure, per més malament que ens tracti. El deixem viure entre nosaltres, sabent que destrossa el remat, la comunitat i tot el que la sustenta. Si el llop és el model social, econòmic i cultural en el qual ens fan viure, i nosaltres com a comunitat som el remat d’ovelles, pregunto: què fem amb el llop?