Finalment un dels presidents espanyols més nefast que hi ha hagut mai a la història d’aquesta farsa de democràcia espanyola J.M. Aznar tenia raó. Abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya.

Feia temps que es veia venir, amb les discrepàncies entre els partits independentistes i socis de Govern, JxC i ERC, i definitivament ha petat, i ha petat de la pitjor manera possible amb una sessió parlamentària a ulls de tot Catalunya i amb molta gent protestant al parc de la Ciutadella. Vergonya, pena, decepció, indignació i, perquè no dir-ho, fàstic són les sensacions que em desperten aquesta classe política escollida a les urnes que el Poble català no es mereix ni de bon tros. Em fa pensar que per moltes paraules buides que diguin, el Procés està mort i incinerat, i no només això, la minsa i esquifida autonomia catalana està a l’UCI i en parada cardiorespiratòria.

Necessito un estímul per continuar creient que la independència és possible

Els nous “partits polítics”, com són AN, JEC, TC, TS, TSJC, són uns “partits polítics” que no ha votat ningú, sense programa electoral, que no tenen militants, que no voten a les sessions parlamentàries, però que són els que decideixen qui ha de ser president i qui no, i quines lleis són bones i quines dolentes. Els partits filials d’aquest “nous partits”, com són PP, C’s i VOX, són els encarregats de fer-los arribar totes les iniciatives parlamentàries que no poden guanyar en els plens perquè no són majoria i totes les lleis aprovades que no són del seu gust. Així és molt fàcil fer política sense importar el nombre d’escons que tens en un Parlament.

Des de la investidura del President Sánchez per obra i gràcia d’ERC, un dels suposats acords i que només els més il·lusos es van creure, fou la desjudicialització de la política i, mira per on, la judicialització serà més intensa que mai, entre altres coses, perquè aquest Govern, fràgil com el paper de fumar, no tindrà la capacitat ni la voluntat suficient per fer neteja de tota la judicatura espanyola, una judicatura que com tots sabem està podrida des que la majoria absoluta del PP es va encarregar de contaminar tot el CGPJ amb els seus jutges fidels.

Però com diu la llei de Murphy, les coses sempre poden anar pitjor. Ara ERC s’ha convertit en un altre aliat del bloc del 155. No en van tenir prou amb no investir el President Puigdemont el 30 de gener del 2018 però sí investir al “Presidente”, que no s’ha cansat de repetir que «en Catalunya hay un problema de convivencia» i d’altres coses que tots sabem i que no val la pena repetir. Sembla que ERC no ha après la lliçó, que ser un bon nen i portar-se bé amb Espanya no serveix de res, i menys si ets català. Amb la seva curta mirada política, no veuen que el que pretén Espanya no és acabar amb l’independentisme empresonant els seus líders, criminalitzant els seus moviments populars o il·legalitzant els seus partits, sinó que el seu objectiu és acabar amb l’autonomia catalana, carregant-se el President Torra i de retruc el Govern i la legislatura. Davant d’aquesta situació i escoltant les excuses de mal pagador dels diputats d’ERC, com la de garantir les votacions al Parlament i l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, no puc deixar de pensar que un dels pactes ERC- PSOE podria ser fer caure la legislatura, convocar eleccions anticipades, fer un 3r tripartit (ERC-PSC-Comuns) i negociar el peix al cove de sempre i que tots sabem que no compliran.

Tot fa pensar que abans de l’estiu tindrem eleccions anticipades, i la veritat és que el meu escepticisme està més a flor de pell que mai, l’esperit de l’1-O està liquidat i en bona part per culpa d’ERC. Necessito un estímul per continuar creient que la independència és possible, però veient el panorama que se’ns presenta, i si no hi ha un miracle, ja em veig sumit a la decadència  com la que va haver-hi en els anys posteriors al 1714.