Fa justament tres setmanes que el Congrés atorgava a Pedro Sánchez la confiança de la càmera a fi que pogués ser investit President del Govern en la XIV Legislatura espanyola des de la restauració de la democràcia. 

Què va capgirar el mitjó, doncs? Claríssimament la molt preocupant pujada de VOX

Algunes persones m’han demanat perquè el pacte que no fou possible amb els resultats de l’abril es visualitzava l’endemà de les eleccions de novembre. Certament, i sense estar al cor de la qüestió, la sensació era de càlcul electoral per les dues parts de l’hipotètic acord, tant PSOE com Podem. Què va capgirar el mitjó, doncs? Claríssimament la molt preocupant pujada de VOX, partit d’extrema dreta. 

El feixisme havia passat de no tenir representació al Congrés a ser cinquena força després de les eleccions d’abril. La repetició d’eleccions i el descens de participació n’ha esperonat els resultats fins a situar Abascal i els seus com a tercera força política de l’Estat. Era de vital necessitat mostrar unitat d’acció davant una força reaccionària, essencialista, tradicionalista, negacionista, xenòfoba i masclista com VOX, vist el blanquejament de postulats que estan fent tant el Partit Popular com Ciutadans. 

Però el nou Gobierno no viu només d’estar CONTRA VOX, en aquestes tres setmanes hem vist com s’han revalorat les pensions, com s’ha apujat el salari dels treballadors públics un 2% i com s’ha apujat novament el Salari Mínim Interprofessional fins als 950€. Espanya escala ja fins a la 8a posició europea pel que fa al SMI, just per sota de França i Regne Unit però per sobre de països com Eslovènia, Malta o les veïnes Portugal i Andorra. En definitiva, positivament lluny dels 735€ en què ho havia deixat Mariano Rajoy fa poc més d’un any.

Aquestes mesures socials, que beneficiaran a aquells ciutadans que més han pagat la crisi-estafa financera de la dècada passada, sense ser-ne responsables, han set grollerament replicades per PP, VOX, Ciutadans i la Brunete mediàtica, més Brunete que mai, sense tenir ni tan sols en compte que la pujada del SMI és fruit d’un acord a tres bandes que inclou, a més de Gobierno i sindicats majoritaris, a -oh, sorpresa!- la mateixa patronal espanyola.

En cada declaració pública de Casado, Abascal i Arrimadas, gairebé es pot mastegar la ràbia de qui es creu propietari dels poders de l’estat mentre a Moncloa es treballa durament per bastir una nova dècada que deixi enrere definitivament la crisi, les desigualtats i les retallades i les canviï per nous drets socials i civils, lluita contra l’emergència climàtica, feminisme i una mirada neta i il·lusionada cap als anys que ens esperen.

I tot això, amb un astronauta al govern! Ladran, luego cabalgamos.