Fer-se gran és anar acumulant paradoxes. N’hi ha una que ja et sorprèn de molt jove, quan encara vas a escola i el món et sembla un galimaties indesxifrable. Les vacances comencen per Sant Joan, ha arribat l’estiu, deixes la tibantor de les aules per l’ambient distès del barri, els jocs al pati per la vida al carrer. Fa molta calor, però en aquell mateix moment el dia comença ja a escurçar-se, les hores de llum comencen a minvar. I arribada la festa de Santa Maria, el 15 d’agost, quan encara hi ha gent que continua amb els banys estiuencs i les nits a la fresca, quan encara falta més d’un mes per a l’arribada de la tardor, a les set ja és fosc com molt bé diu el refrany.

Anys després vaig trobar-hi analogies amb l’experiència vital en general. El desig és el motor que ens empeny endavant: elaborem projectes, dissenyem plans, formulem propòsits, ens plantegem reptes, desbrossem camins, elucubrem ideals, perseguim somnis i, quan ho aconseguim o, millor dit, si ens en sortim, ja ens veiem empesos cap a noves inquietuds, desafiaments, conteses, viaranys. No ens queda més remei; si ens quedéssim estàtics en la plenitud del nostre estiu, amb la vana il·lusió d’haver arribat, limitant-nos a gaudir del que hem atresorat, ens equivocaríem, car la vida és com una flor que es marceix inexorablement si no la vetlles, si no la regues continuadament, si no li apliques noves primaveres, si no glateix imperible la saba del desig.

Es tracta d’acumular primaveres abans no sigui massa tard

Es tracta d’acumular primaveres abans no sigui massa tard, de no acontentar-se amb la placidesa dels estius assolellats. No em refereixo a renunciar a gaudir sense dilació dels fruits recollits, perquè el futur és una incògnita, els déus són gelosos i l’endemà no sempre esdevé satisfactori, ans vull dir que cal sembrar ininterrompudament noves llavors, cal viure el present de tal manera que, quan el futur esdevingui present, puguis continuar recollint flors al teu jardí.

Quan utilitzo la paraula “aconseguir” no vull dir només resultats econòmics, laborals, sentimentals o socials. Parlo també del creixement personal; no es tracta només de posseir ans de ser. Tenim dins nostre moltes potencialitats que podem malaguanyar si no els insuflem l’esperit que caracteritza la primavera. No hem de deixar mai de bastir-nos, de construir-nos, de vertebrar el nostre jo, amb la finalitat de cercar la difícil coherència. Necessitem l’aigua del dubte, l’adob de la lucidesa, la tala de la zitzània, els empelts que ens ajudin a atènyer noves florides.

Ja vindrà la tardor implacablement amb les seves lleis immutables. Perdrem fulles, endurirem absències. Coneixerem vents adversos, torbs devastadors però també, tot s’ha de dir, grocs i taronges magnífics. Perdrem les ales i ens creixeran les àncores. Però el desig, malgrat els obstacles que anem trobant i les nafres que ens roseguin, l’hem de mantenir viu, encès, anhelant. Sempre disposats a aplegar experiències inesborrables al rebost de la memòria, per fer de la polpa del temps un dolç codonyat, bagatge ideal per a les llargues nits d’hivern quan la intempèrie ens aplegui arrecerats al voltat del foc, de l’amor o l’amistat, i ens plagui recuperar l’alè nodridor de les primaveres viscudes.