Ara que ja ens hem refet de la major part dels danys ocasionats per la tempesta Gloria (una llevantada de tota la vida) potser estem en un bon moment per reflexionar sobre la nostra relació amb el medi, en com estem alterant els sistemes hídrics, geològics, climàtics... Crec que en comptes de maleir les malvestats climatològiques, seria més encertat que féssim un mínim propòsit d’esmena envers com ho estem fent de malament en el nostre tracte quotidià amb la natura que ens suporta i ens dóna vida.

Escoltava dies enrere, embadocat, a un professor de paleontologia del clima que descrivia com, amb quina persistència, en el decurs dels segles hem maltractat el medi natural. L’home anava molt més enllà del canvi climàtic que estem infligint al planeta per fer una descripció minuciosa de com les intervencions humanes han anat ocasionant greus alteracions del clima i del sòl que trepitgem.

Les intervencions humanes han anat ocasionant greus alteracions del clima i del sòl que trepitgem

Entenc com un gran cinisme lamentar que ara s’estigui arrasant l’Amazònia per treure’n un profit econòmic i en canvi no ens sentim responsables de les nostres malvestats. Cal fer memòria, recordar que fa uns segles, mentre Castella arrasava els seus boscos per fer vaixells per fer la guerra i saquejar Amèrica, nosaltres deixàvem les muntanyes pelades per proveir d’energia i matèria primera les fargues que abundaven arreu, fer avinent que vam deixar extenses zones del país pelades, netes d’arbres per augmentar al límit conreus i pastures. És obvi que l’extermini de la majoria dels boscos va propiciar la subsegüent erosió de gran part del territori, la qual va fer baixar un enorme volum de sediments pels nostres rius, els quals van donar amplitud a les terres baixes i sobretot van crear els deltes.

Però ai las! Quan això ja no ens va convenir, vam abandonar les tales intensives, la demanda d’altres menes de conreus, i de producció d’electricitat va fer que construíssim pantans que retenint els sediments endegaven el procés d’afebliment de les terres baixes, tant artificials com fràgils. I, com que l’agricultura tradicional ja no rendia, en vam fer via a abandonar els conreus d’altura, les zones de pastura i les consegüents tales dels boscos.

Això a la nostra muntanya, perquè en les zones baixes també han anat fent de les seves: cada volta hem espremut més les lleres dels rius per robar-los l’espai vital, s’ha construït fins a tocar l’aigua, pavimentant una part del territori -que per tant ha deixat de fer d’esponja- hem fet desenes d’infraestructures transversals que prenien forma de barrera, hem construït espigons i ports esportius arreu, hem...

Per contra, hem fet poques coses per neutralitzar el seguit d’actuacions poc assenyades que han impactat no pas poc en els cursos de l’aigua. Així, deixem que hi creixin els arbres, fins que es moren de vells, al bell mig de les lleres, no draguem els bancs de la sorra com s’havia fet sempre, deixem descuidades les rescloses...

Hem de ser conscients que si al Ripollès aquesta vegada ens hem escapat barat, ha sigut perquè fa un parell d’anys que un altre temporal va fer prou mal com per obligar a netejar, ni que fos de manera soma, els marges dels rius. Però no crec que n’hàgim après gaire, de manera que molt em temo que d’aquí a molt pocs anys els llits dels impetuosos rius pirenaics tornaran a estar en condicions deplorables. Llavors, au, altra vegada a lamentar-nos. I a donar la culpa a la meteorologia.