Tinc la sort de viure envoltada d’adolescents: a casa i a la feina. És una sort compartir la vida amb qui l’enceta. Els nois i noies a aquesta edat descobreixen, experimenten, riuen, ploren, alliçonen… fan els darrers assajos, per tal de ser, ben aviat, autònoms del tot. Volen i dolen. Enyoren la infantesa quan agraïen ser protegits i anhelen la llibertat de poder volar sols sense cap protecció.

La vida no s’ha de viure, s’ha d’acompanyar, perquè és capriciosa i evoluciona com ella vol

Hi hem de ser sense atabalar. Ens hi volen sense demanar-ho. Ens estimen sense demostrar-ho com abans. És una etapa de la seva vida en què se’ls recorda massa sovint que ja no són ni tan afectuosos, ni tan riallers, ni tan… I, segurament, se’ls evidencia poc que ja són molt capaços de fer les coses molt bé i que ens admira el seu talent, la seva implicació i el seu grau de responsabilitat en la societat que els ha vist néixer i els veu créixer.

S’encomana, sovint, el desànim respecte als joves. Ha passat sempre. Que velles i rònegues són les frases que tots hem sentit quan hem sigut joves: “Això abans no passava…”, “El jovent d’avui dia no respecta res…”

La meva iaia ja em deia que aquests retrets existien quan ella era una noia que volia conèixer món… ara tindria 103 anys. I, segur que em recordaria el que tantes vegades m’havia dit: la vida no s’ha de viure, s’ha d’acompanyar, perquè és capriciosa i evoluciona, una mica, com ella vol.

Això sí, acompanyem-la amb autoestima, bondat, il·lusió, alegria, compromís… i, sobretot, amb unes dosis de sentit de l’humor que ens permetin relativitzar i ser feliços. Que el somriure dels adolescents se’ns encomani i que sapiguem veure’ls com el que són: persones molt valuoses que tenen el món a les seves mans.