A resultes del primer debat que ha tingut lloc al Congrés dels Diputats sobre el projecte d’eutanàsia que ha presentat el govern, he ressuscitat conviccions, records i experiències que mai no havia desterrat. Fa pocs anys, la mare d’una coneguda meva, no catalana ni espanyola, va decidir posar fi a la seva vida a Suïssa utilitzant els serveis d’una institució d’aquell país, especialitzada en assistir al suïcidi a persones que així ho sol·licitessin. Em vaig interessar, no sols pel cas, sinó per l’estructura que aquella legislació permetia i per les condicions pràctiques que les associacions que hi donen suport han de complir per dur-ho a terme. No les especifico, ja que estan penjades a internet i a l’abast de tothom. Es concreten els passos que cal donar, les circumstàncies que ho han de fer possible, el mètode utilitzat i, fins i tot, es fa un recull d’exemples amb els que aquestes iniciatives s’enfronten, entre d’altres la crua realitat de que el major motiu d’acabar amb la pròpia vida és el mateix cansament de viure-la, generalment associat a malaltia, vellesa i limitacions de diferents tipus.

O reivindiquem que som capaços de responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos o estem condemnats a ser titelles del sistema

Coincidint també amb la proposta legislativa i amb l’experiència esmentada, he recordat que la setmana passada ha fet 22 anys que vaig publicar un article a El Punt, inspirat per, l’encara avui en el record de molts, tetraplègic gallec Ramón Sampedro. Després se’n va fer una pel·lícula i tot, però aquesta popularització pòstuma és un tema a part. Altres casos s’han fet públics i famosos, han colpit la sensibilitat de molts ciutadans i han portat a un nombre creixent d’aquests a reclamar una sortida digna a tantes tragèdies conegudes o ocultes. No cal dir que el cas més recent d’Angel Hernández, el madrileny que va facilitar la mort de la seva esposa i que ara està acusat de violència domèstica, ha fet encara més flagrant la necessitat de reflexionar i posar en clar el conflicte. La reacció miserable que la dreta desfermada ha tingut, acusant la iniciativa parlamentària d’intent d’assassinat i de voler estalviar diners eliminant malalts i vells amb aquesta proposta de llei, em confirma que és del tot necessària i que havia d’haver sorgit fa dècades. Pensava, i penso, que les persones o reivindiquem que som capaços de responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos o estem condemnats a ser titelles del sistema. Si volem portar aquest exercici de responsabilitat a l’extrem, hem d’obrir la porta al repte ètic de l’eutanàsia o del suïcidi assistit per a aquells que lliurement ho vulguin. Ja, en el seu moment, va haver-hi un posicionament deontològic molt clar en contra de l’acarnissament terapèutic, en el codi pel qual s’han de regir els metges catalans: <>; Va ser, aleshores, una imposició raonable i ortodoxa, però era obvi que tard o d’hora caldria obrir la porta a actuar positivament quan es dona la possibilitat d’estroncar la vida si aquesta no és entesa com a tal per l’individu compromès.

Comprenc que no és fàcil, i que en últim terme la decisió que dona per prescrita la condició de vida a allò que se suporta, ha d’estar sotmesa a uns criteris, per l’interessat i per les persones responsables del seu entorn, que han de ser qualificats i raonables en la seva avaluació. Cal trobar la fórmula per fer justa i compatible la lliure i responsable decisió del directament implicat amb el suport social que requereix. És també la manera d’evitar-ne els riscos, per exemple el de l’intervencionisme estatal sobre la voluntat de les persones, i el de confondre aquella voluntat lliure i raonada amb la ideació suïcida que acompanya algunes malalties mentals, a personalitats frontereres o a situacions difícils però reversibles.

No som els primers i, per tant, hi ha lleis, normes i maneres en les quals inspirar-nos. Només cal seny i claredat. Jo comprenc que per a alguns prevalen idees morals indefugibles. Bé, ningú està obligat a enfilar-se al carro. Però cal respectar la llibertat dels que no pensen igual. Decidir el moment d’un fet ineludible com és la pròpia fi ho considero plenament ètic. Moltes cultures ho tenen clar des de sempre.