A Catalunya hi ha qui s’entesta a viure entre quimeres que, ni són reals, ni ens reflecteixen a tots. L’endemà de les eleccions autonòmiques del 21-D ens trobàrem amb un nou Parlament que reflectia una societat molt diferent segons el prisma a través de la qual ens la miràvem. Ciutadans havia guanyat clarament les eleccions tant en vots com en escons, però això no volia dir que la societat catalana majoritàriament s’identifiqués amb l’ideari del partit d’Arrimadas. Els partits del procés aconseguien majoria absoluta en escons, però sense arribar al llindar del 50% del vot popular. Volia dir això que la majoria de la societat catalana donava un suport clar als fets de la tardor de 2017? Doncs com diu el mestre Sabina, “pues, mire usted, tampoco”.

Espanyes i maneres d’entendre l’estat espanyol n’hi ha més d’una

Uns ens han volgut fer viure en el miratge de la Catalunya homogènia, on tots pensen el mateix. I també ens han venut una Espanya igualment homogènia, que no es podia reformar i que vivia d’un suposat odi ancestral cap a tot allò que provingués de la ribera est de l’Ebre.

L’últim any ens ha demostrat que això no és així. La moció de censura ens va portar un nou president que ha tornat a posar l’agenda social i de drets a la primera línia de la política estatal i amb un tarannà absolutament diferent del de la dreta pel que a la qüestió catalana es refereix.

El fet que ja hi hagi hagut una primera trobada entre el President Sánchez i el President Torra, recuperant una normalitat institucional que mai hauria d’haver-se perdut, és una evidència palpable que d’Espanyes i de maneres d’entendre l’estat espanyol, n’hi ha més d’una.

Alegria, doncs, per la recuperació de les relacions Catalunya-Madrid i per l’obertura del diàleg entre Sánchez i Torra, però que els miralls no ens enlluernin. També cal, si volem que l’esperat diàleg arribi a bon port, que l’independentisme assumeixi que ha comès alguns errors, que deixi d’insistir en el “ho tornarem a fer” unilateralista que ens ha portat a l’atzucac institucional i polític en què ens trobem i, sobretot, cal que s’obri, també i en paral·lel, un diàleg intern a Catalunya amb la convicció i, sobretot, l’acceptació que els projectes que tenim per a Catalunya els mateixos catalans són diversos. El Parlament que resulti de les properes eleccions autonòmiques ha de ser el lloc on dur a terme aquest diàleg i d’on ha de sortir la proposta en què una gran majoria, aquest cop sí, ens puguem emmirallar.