A la comarca del Ripollès fa temps que la gent ha posat sobre la taula les greus mancances estructurals del sistema sanitari. Com apunten treballadores i usuàries trobem ambulatoris que han perdut els serveis especialistes, una comarca sense pediatres, unes residències privatitzades que n’impedeixen l’accés a bona part de la població, i un hospital comarcal que perd serveis com els quirúrgics. Sort en tenim d’unes treballadores que sustenten, al Ripollès i al conjunt dels Països Catalans, uns serveis sanitaris que fa anys que les institucions han abandonat.

Aquesta realitat no és casual i és important saber identificar les conseqüències però més important és encara conèixer les causes. Perquè només si anem a les arrels podrem entendre perquè es donen les coses i com podem realment transformar-les.

Així doncs, perquè ens trobem una comarca amb greus mancances en serveis sanitaris? Ens remunten a 2008 per entendre què ens ha portat fins aquí. No cal constatar la crisi econòmica que s’inicia aquell any i tota la política de retallades que va suposar entorn dels serveis públics i l’estat del benestar. Si ens centrem en sanitat, al Principat les dades són escandaloses: s’ha reduït més de 1000 milions el pressupost destinat al Departament de Salut, suposant així el tancament de llits, quiròfans i una pèrdua de 5.659 professionals. Xifres similars trobem a la resta dels Països Catalans. Lògicament, aquestes dades «macro-econòmiques» tenen el seu impacte i conseqüència a nivells locals i comarcals, que són de sobres coneguts.

S’ha reduït més de 1000 milions el pressupost destinat al Departament de Salut

I perquè es va aplicar aquesta política de retallades? És a aquí on rau la complexitat i alhora la necessitat de fer anàlisis profunds. Les polítiques de retallades com a resposta a una crisi del sistema de producció capitalista, que davant el col·lapse provocat principalment pel capital financer-bancari i el model d’acumulació global, obligava a les institucions a salvar-los, convertint pèrdues privades en deutes públics i forçant el conegut rescat bancari, les reformes laborals, les retallades i les privatitzacions -accions polítiques destinades a reflotar el sistema-. Així doncs, totes les institucions iniciaven polítiques del deute, una nova partida pressupostaria destinada a rescatar el forat que el capital i els seus representants (i no la població com ens volen fer creure) havia provocat. Lògicament, si les institucions inverteixen milions a pagar el deute, aquests diners s’hauran de treure d’una altra inversió, que en aquest cas seria del pressupost destinat a Salut. La causa primera doncs, l’arrel del problema que fa que avui al Ripollès i arreu els serveis sanitaris siguin deficients, és la política de la deutocràcia (1.427.355 milions d’ajut públic al sistema bancari) i de l’espoli dels drets col·lectius retallats (sanitat, educació, habitatge, drets laborals...). És a dir, la submissió d’unes institucions al capitalisme. Salvar el sistema i no a les persones.

És doncs possible mantenir serveis sanitaris sense canviar el model? No. La resposta és clara i hi ha arguments, estudis i anàlisis de sobres que ho verifiquen. La política del deute i les retallades en serveis sanitaris -i per tant la pèrdua d’un dret bàsic com és la salut-, s’expliquen claríssimament si tenim en compte les lògiques i dinàmiques de funcionament del sistema, i que per tant són inherents a aquest. El capitalisme és això i és així. I no canviarà. En el llibre el «Preu de la Salut, interessos, classe i model sanitari» s’explica prou bé: el capitalisme necessita que totes les esferes i àmbits de la nostra vida susceptibles de generar beneficis, puguin ser mercantilitzats. David Harvey, historiador marxista, anomena «acumulació per despossessió» el que consisteix com deia, d’expropiar-nos (via retallades) a la classe treballadora d’uns béns col·lectius com són els serveis sanitaris, així com utilitzar un dret com és la salut com un nínxol de mercat on acumular capital i fer benefici (privatitzacions). Cal fer una menció especial a aquest segon fet, ja que mentre es reduïa més de 1000 euros el pressupost del Departament de Salut, el pressupost destinat a la sanitat privada, IDC Salut (antigament Capio) com a exemple, augmentava un 45% i entre 2010 i 2013 ingressava 355 milions d’euros per fer negoci amb la salut. Allò que era un dret ara és un benefici privat.

Cal entendre que aquesta dinàmica perversa del sistema no és canviable sense canviar el sistema pròpiament. L’acumulació per despossessió comentada anteriorment, no deixa de ser un pas més de «l’acumulació originària» teoritzada per Marx i que explica els inicis del capitalisme: la despossessió de terres comunals que alimentaven a camperols de forma autogestionada, passen a ser propietat de terratinents que treuen benefici d’aquestes terres. I que com explica Sílvia Federicci, la terra passava a ser un producte al servei de l’acumulació de benefici per a una minoria i no un mitjà de subsistència per a una majoria. Expropiar-nos terres o expropiar-nos la salut, la mateixa essència.

Existeix alguna alternativa? Doncs com ja s’està fent en molts llocs, la població organitzada des de moviments populars i sindicals, defensar cada pam de servei públic. Cal exigir una recuperació de tot allò retallat i privatitzat, recuperar llits, quiròfans i professionals. Cal una educació pública que formi metgesses, infermers, auxiliars... Lluitar en definitiva per tenir un sol Sistema Sanitari de titularitat, gestió i provisió de pública, que integri tots els serveis (ambulatoris, residències, hospitals...) i ens garanteixi l’accés per a totes les persones i unes condicions laborals dignes.

I per fer-ho és imprescindible superar el sistema actual, perquè sinó qualsevol conquesta serà susceptible de perdre’s en un futur. La salut i el sistema sanitari poden ser la punta de llança d’un canvi estructural, ja que com apuntava Alexandra Kollontai (ministra de Benestar Social els primers anys de la URSS) la socialització i col·lectivització de les feines de cures, les que cuiden de les persones en la salut i la malaltia – i que avui realitzen les dones de forma invisible a les llars-, ens acosten una mica més a una societat més justa sense explotació de classe ni de gènere.