Quan el passat Nadal ens felicitàvem mútuament amb el gerent de l’Hospital de Campdevànol, el Doctor Joan Grané, tot desitjant sort i salut per el 2020, jo li apuntava que pel que es refereix al segon punt, molt em temia que personalment no guanyaria ben res. No era pas perquè tingués cap premonició, era simplement perquè l’edat no em deixa gaires opcions de millora...

Mesos abans, quan deixava el meu càrrec al Patronat de l’Hospital, em vaig permetre enviar una carta a cada un dels treballadors de la casa en la qual els apuntava que, a partir d’aleshores, entraria en aquella casa com a pacient, i els demanava que em tractessin amb la mateixa cordialitat i suport que havia tingut com a Patró de la casa.

Només el tacte de les persones amb les quals comparteixes els moments més ‘delicats’, fan que la moral s’enlairi

El dia 23 de gener al migdia entrava a urgències amb un fort dolor lumbar i a les extremitats inferiors. Fetes les pertinents analítiques, em varen diagnosticar la presència d’un virus al lòbul dret del pulmó, molt encertadament. Vaig ser traslladat al box nº 5 de la UCI de Santa Caterina de Girona, els antibiòtics administrats per via parenteral varen fer bon afecte i a les 38 hores, em van pujar a planta. Al matí, el metge va dir que donat que venia de l’Hospital de Campdevànol, si volia podien fer el trasllat el mateix matí. Content i alegre, cap a casa...

Arribar a Campdevànol i no caminar, tot alhora. Estirat al llit, procurant que ningú el toqués i no suportar ni tan sols el llençols. Els doctors Puig i Bosch van diagnosticar àcid úric que afectava als dos peus i articulacions, diagnòstic correcte segons varen confirmar els vasculars del Trueta.

Quan una malaltia et deixa paralitzat i privat de les funcions més elementals, qualsevol es desmoralitza i et sens impotent. Només el tacte de les persones amb les quals comparteixes els moments més ‘delicats’, fan que la moral s’enlairi.

Quin tacte i professionalitat del personal d’aquella casa... Metges, infermeres ajudants d’infermeria, persona de pràctiques, camillers, personal de neteja...

Recordo que a recuperació érem una dotzena, cinc persones de més de 90 amb trencadures i pròtesis recent col·locades. Quina paciència en cada un d’ells dels dos fisios...

El vespres, quan la persona de torn controlava les vies, et prenia les constants o bé t’administrava la píndola de torn, tocant suaument per sobre la roba per no sobresaltar, tot informant que fins la matinada no es repetiria la visita...

Recordo que la senyora de la neteja, quan entrava al matí, portava el diari i amb una rialla deia: com es troba avui? Fa més bona cara! I mentre fregava el bany, cantava. Feia molts anys que no sentia cantar una persona a la feina.

He de dir que arreu del món sanitari m’han tractat correctament. Però aquet tracte tan proper i familiar només l’he trobat al nostre Hospital Comarcal de Campdevànol, on la gent son uns ‘craks’.

Sempre he mantingut que la sanitat catalana és la millor del món. Lluitem per mantenir-la. En aquet moment que els pressupostos sanitaris són minsos i que la falta de professionals és evident, cal mantenir a casa nostra els llits de llarga estada, els de convalescents i els llits d’aguts, per la gent gran i les seves patologies i traumatismes, i per a la gent jove i els seus problemes en el món sanitari. A ben segur no es fàcil disposar d’especialistes en tots els camps, però cal aconseguir que vinguin d’altres centres al Ripollès per atendre la gent de casa nostra.