Pensar que el Ripollès havia estat una de les comarques amb l’índex de població activa més alt d’Espanya pot provocar incredulitat entre el jovent d’avui, que no va viure l’arribada d’autocars portant tota una família sencera d’andalusos o extremenys, amb els seus mobles i pertinences, per ocupar els pisos de les colònies tèxtils i metal·lúrgiques, de les valls del Ter i del Freser. Els botiguers dels diversos municipis podien viure folgadament, sabent que la majoria d’assalariats cobraven religiosament una minsa setmanada, ‘però cada setmana’ i podent oferir aplaçaments, amb la tranquil·litat de saber que quasi ningú comprava, el que necessitava, fora de la comarca.

Els anys 70 del segle passat és quan va començar la crisi de la industria tèxtil, que va agafar desprevinguda aquella classe mitjana, tant acomodada amb la bona vida que els havia donat la massa d’assalariats. Paral·lelament, això provocà que en entrar la democràcia als ajuntaments, triomfessin àmpliament les forces de marcat caire progressista, principalment als pobles grans. Això feu que es dinamitzessin fortament les polítiques reivindicatives en favor de la comarca, exigint bones comunicacions tant per carretera com per ferrocarril, o la implicació de la Generalitat per mantenir els llocs de treball a Comforsa, Santuari de Núria, Vallter, etc.

Impulsat pel propi Ajuntament de Ripoll i la Intersectorial, va néixer el moviment ‘El Ripollès existeix!’, que va promoure la lluita per la internacionalització del ferrocarril, aconseguint la col·laboració del Consell Comarcal, els ajuntaments de la línia i de representants de les forces socials de la Catalunya Nord, per organitzar, juntament amb l’associació ‘Net i Bonic’, la circulació del ‘tren dels gladiols’ entre Ripoll i París, reivindicant la internacionalitat de la línia. En l’àmbit de les comunicacions per carretera, la lluita d’El Ripollès existeix!’, juntament amb els ajuntaments de la comarca, va ser aferrissada per aconseguir els quatre carrils fins a Ripoll.

En els últims anys, veiem com l’economia per la xarxa d’internet fa tancar els comerços locals, com les concentracions urbanes a les grans ciutats ajuden a buidar l’Espanya rural, amb la conseqüent pèrdua de serveis bàsics, com s’ha fet aflorar de nou el Teruel existe i els moviments ciutadans en zones deprimides, agrícoles o pesqueres marginades, etc. A la nostra comarca notem també aquests estralls, però últimament semblava com si ja ho tinguéssim quasi tot aconseguit i que l’esperit reivindicatiu estigués superat.

Hauran de ser els moviments ciutadans progressistes els qui facin renéixer l’esperit dinàmic i constructiu que va significar El Ripollès existeix!

Però la possible disminució d’alguns serveis per a la salut, ha fet activar l’actuació d’El Ripollès existeix!’, tot organitzant la recollida de signatures a favor d’un manifest per a la millora dels serveis de l’Hospital de Campdevànol. Les prop de 5.000 signatures que s’estan aconseguint, sense que hi hagi hagut un desplegament molt gran de fulls, ens indica la inquietud dels ripollesos per continuar gaudint de bons serveis sanitaris. En aquesta recollida de signatures s’ha donat la paradoxa que el Consorci de Benestar Social del Ripollès, depenent del Consell Comarcal, ha col·laborat en la recollida de signatures i, per contra, el Centre d’Atenció Primària de Sant Joan no hi ha volgut ser.

Sembla que hauran de ser els moviments ciutadans progressistes els qui facin renéixer l’esperit dinàmic i constructiu que va significar El Ripollès existeix!’ per aconseguir els reconeixement i avenços que la nostra comarca necessita.