Diumenge passat va ser 8 de març, dia Internacional de la Dona. Un dia institucionalitzat per una part, on la classe política (dones i homes) competeix per veure qui és més feminista, fent campanya i venent fum. Afortunadament, hi ha l’altra part, la que reivindica, es manifesta i crida als quatre vents que sense les dones no hi ha revolució i que com bé deia la pancarta de la capçalera de la manifestació a Ripoll: “Juntes fem camí cap a la llibertat”.

La lluita és cada dia

I això, ho tenim clar, nítidament clar. Que la lluita és cada dia, que encara falta moltíssima feina a fer i que val més que la fem nosaltres perquè en aquest món embogit, on el patriarcat i el capitalisme mutila, esclafa i destrossa, ningú més la farà. I per això, cal agrair que existeixin espais com la Plataforma 8 de març, com el col·lectiu feminista La Sarja on la complicitat, la sororitat (paraula que vaig aprendre no fa massa) i les ganes de cuidar i cuidar-se, està a l’ordre del dia. I d’aquí neix el clam, en forma de manifest, que vam sentir diumenge. Posant la mirada violeta a l’arrelament al territori, denunciant la despoblació i defensant l’ecofeminisme, apostant per una nova gestió del món rural, pels productes Km0 i defensant l’autogestió i amb el convenciment absolut que la gestió que es fa des de les administracions defensen uns valors que volem ben lluny.

Un clam que trenca els sostres de vidre, que en limiten i no ens deixen avançar, la bretxa salarial que ens condemna a cobrar menys que els homes, els micromasclismes quotidians i els feminicidis que en són la punta de l’iceberg.

Perquè ens volem vives, lliures i amb vides dignes... fem que cada dia sigui 8 de març.