Certament, fa temps que vivim situacions convulses en el món de la política. Potser fora més escaient afirmar que avui les sacsades arriben d’arreu, en diversos vessants: el corona-virus mostrant amb descarnada cruesa els febles suports que sustenten l’organigrama mundial, la monarquia que mantenim exhibint sense pudor amants pagades presumptament amb corrupció d’estat... I què dir de la indignitat que exhibeix la UE a l’hora d’afrontar la crisi dels refugiats, l’angoixant percepció que això del canvi climàtic va molt més enllà de l’amenaça, o de l’auge que estan exhibint, prenen cos, els populismes d’extrema dreta?

Si hi ha algú que disposa d’aquesta fórmula màgica, ja està trigant a exposar-la

Òbviament no és possible tocar tantes tecles. Per això baixaré a un altre fangar, diré el que penso i sento sobre una situació casolana que em preocupa molt, en la mesura que sovint ens porta a vorejar l’esperpent, ja que està corcant les relacions internes dins el món de l’independentisme. Com si no en tinguéssim prou amb haver de combatre, plantar cara als poderosos enemics externs que ens assetgen pels quatre costats, frisosos per reduir-nos al no-res.

 Entrant en matèria, he de dir que trobo molt desafortunat l’ús persistent i maldestre dels mots amb els quals titulo aquest article a l’hora de qüestionar les maneres de fer dels companys de viatge en la lluita per fer la independència, per implantar els valors republicans, per donar cos al somni de tirar endavant una altra mena d’estat més modern, just, progressista...

Crec que tots els que vam fer possible l’1 d’octubre hauríem de saber discernir, sense dubtes, quins són els nostres adversaris. Jo el que puc dir és que, en cap cas, ni els busco ni els vull veure en l’entorn de Junts per Cat, d’ERC o de la CUP o organitzacions afins. M’irrito quan sento, a qualsevol d’ells, fent crítica de companys amb qui vam fer plegats aquella jornada mítica. Em vénen a dir que es creuen posseïdors de la veritat, de tota la veritat, una mostra de supèrbia que no accepto. Tan segurs estan de ser coneixedors del camí correcte per arribar a l’enyorada llibertat? Si hi ha algú que disposa d’aquesta fórmula màgica, ja està trigant a exposar-la.

No, no veig, no vull veure, adversaris en cap de les diverses expressions que poblem el món independentista. Sóc dels convençuts que els enemics de la nostra llibertat cal cercar-los en l’ampli ventall que conforma el planeta unionista. Crec que a qui cal combatre políticament és l’entorn del PSC, un partit que té com a objectiu principal -gairebé únic- guanyar la Moncloa, el Gobierno del Estado pels seus amos del PSOE. És en l’obsessió per assolir aquest objectiu que donen per bo l’espoli que patim, les xacres que per la societat catalana suposa la imposició d’una política colonial que ens malmet políticament i socialment. El que nosaltres entenem com a feixuga rèmora, per la gent del PSC són simplement “danys col·laterals” que patim pel seu encalç de l’objectiu superior.

Penso que no cal fer despesa d’energies blasmant a Cs. Crec que aquests elements aviat es dissoldran en l’àcid corrosiu que segreguen, amb el qual només cerquen enverinar-ho tot.

Quant al PP i Vox és clar que per sublimar el Imperio Español no els importa per res sacrificar els altres pobles perifèrics. Un Imperio que, perdudes les colònies exteriors, escanya cada volta amb més fervor tot allò que no sigui el gran Madrid que somnien. Un Madrid, SA. conformat per patrioters obsedits en fer negoci. Monarquia, Justícia, Exèrcit, Banca, Administració, Constructores... engreixant-se sense mesura, sacrificant els pobles veïns, empenyent a la més letal despoblació l’Espanya interior. Dissortadament, els “nostres” unionistes, els que tenim a casa, més que mirar-s’ho amb recel, encara aplaudeixen amb les orelles aquesta mena de política centralista que ens porta a tots plegats cap a l’abisme. A mi no em fa res que la voluntat dels espanyols sigui la d’anar dreters i cofois cap a l’estimball. Que ens imposin i apliquin a nosaltres aquesta deriva suïcida, ja m’emprenya més.