No tinc paraules, que solen dir els oradors abans de deixar anar una arenga inacabable. Mai m’hagués imaginat que ens veuríem en una situació així. I parlo del coronavirus, tot demanant perdó, d’una banda perquè ja n’ha parlat tothom i de l’altra perquè quan surtin publicades aquestes ratlles, potser ja haurà caducat el que aquí es diu. A dia d’avui no tinc notícia que n’hi hagi cap cas a la nostra comarca. L’enhorabona i que duri. El que sí que ja olorem són les conseqüències de les mesures de contenció preses: ningú no ens estalviarà la fallida econòmica (els pobres en pagaran la factura i algú es farà més ric), la paràlisi política, l’escapçament (hem de creure que temporal) de drets ciutadans i autonòmics, l’esverament de la societat, la desaparició de la vida cultural i esportiva, la histèria informativa dels mitjans i la conspiranoia de twitter. Qui se’n recorda a hores d’ara del procés, dels negocis de la casa reial, de la guerra de Síria, de les manifestacions de Hong Kong, dels refugiats de Lesbos, del Brexit o de la fosa de l’Àrtic? Potser calia que fos així. 

El que pot passar amb el pic d’una malaltia vírica, notablement contagiosa, és preocupant

No sóc cap expert en epidemiologia. Quan vaig estudiar-ne a l’últim curs de la carrera de medicina, la vaig passar com una assignatura més. És evident que si m’hi hagués aplicat, ara sortiria cada dia a la tele. L’argument en favor de les mesures preses ha estat el desig d’aplanar la corba del nombre de contagis per no saturar els serveis sanitaris, especialment els de cures intensives. Estem intentant seguir la fórmula xinesa, com a altres països d’Europa. Però la Xina és una dictadura militaritzada, i nosaltres encara no. Per cert: Europa? No hi és ni se l’espera. Més lluny que mai de ser l’Europa dels ciutadans és, com sempre, l’Europa dels estats, d’això els catalans en tenim experiència. Més mesquinesa que solidaritat, més irrellevància que eficiència.

En contrast amb els tertulians que ens castiguen a tota hora, confesso que no tinc una opinió sòlida. No discutiré el confinament. Per sort estic prou bé a casa i em dedicaré com tothom a pintar les baranes del balcó, a endreçar els armaris, a llegir novel·les oblidades i a veure sèries de Filmin. El model xinès, deia, és el d’un país autoritari que pretén oferir seguretat als seus ciutadans a manca d’altres drets fonamentals. Però no ha estat l’única resposta possible, és clar: de moment, Corea del Sud ha esmerçat esforços en ampliar moltíssim les anàlisis clíniques, per a una detecció més precisa de casos i el seu confinament. Jo m’inclinaria per aquest últim, més eficaç i menys traumàtic, però crec que entre nosaltres no teníem altra opció que l’escollit ja que les nostres possibilitats són limitades i fa patir el seu desbordament. Els experts recomanen fer l’estudi virològic quan hi ha hagut algun contacte amb un infectat o quan hi ha simptomatologia. Però em consta que aquí es reserva als casos greus. Tot acaba sent una qüestió de recursos. Si cada hivern els nostres hospitals ja es veuen sobresaturats amb l’epidèmia de grip habitual, el que pot passar amb el pic d’una malaltia vírica afegida, notablement contagiosa, és preocupant. No sé si mai veurem un estudi ponderat sobre el que s’està fent, no dic un treball polític, ni mediàtic, dic científic. I no per homenatjar ni donar la culpa a ningú, que vull convèncer-me que tot el que es decideix arreu és amb la millor intenció i en proporció al que hi ha de disponible, sinó amb l’expectativa que algun dia ens pugui arribar una epidèmia d’una malaltia de més gravetat. L’actual és, en ella mateixa, força benigne, malgrat que sempre són de compadir els que la pateixen i no cal dir, els que no la superen. Dotar de més efectius la sanitat, no només pensant en el dia a dia, tot i així precari, podria ser una bona conseqüència. I a la llarga més rendible. I que els polítics que fins ara no ho han fet gaire bé (no aïllar Madrid), ens manin ara com ho hem de fer els catalans, és el detall centralista espanyol que ens mancava.

I, sense apartar-nos del tot de la qüestió, haig de dir que quan dijous de la setmana passada l’ajuntament de Ripoll va dictar unes disposicions de compliment per als equipaments municipals, en va mencionar uns quants: piscina, biblioteca... però no el Museu Etnogràfic, premi nacional de cultura i unes de les entitats civils amb més solvència de la vila. És un oblit que hem d’interpretar com que per a l’actual consistori el museu és una institució prescindible?

Un altre punt afegit: la nostra comarca viu envoltada de muntanyes i de túnels. Quan podrem disposar de cobertura radiofònica i telefònica que ens permeti la comunicació quan hi passem per dins, i així no ens haguem d’informar del coronavirus de manera sincopada?

Salut!