Situacions com la que estem visquent aquests dies ens resituen de cop. I ens posen a prova en qüestió d’hores. No hi ha hagut temps per preparar-nos, o si hi ha sigut, no hem entès que era tan imminent.

Viure reclosos et fa adonar de la quantitat d’activitats i vivències que habitualment acumulem

Viure reclosos et fa adonar de la quantitat d’activitats i vivències que habitualment acumulem. Vivències de tots tipus que ens mantenen actius i que ens permeten interactuar, treballar, aprendre, gaudir, discrepar i anar visquent el dia a dia amb normalitat.

De sobte, això es trenca per tots i totes i es trenca alhora.

I, fins i tot els més reticents, deuen pensar que beneïda l’hora en què la tecnologia es va fer present -en major o menor mesura- en la vida de gairebé tots.

Això ens permet el contacte -diferent- amb la resta. Podem continuar fent reunions, contactant amb famílies i alumnes, llegint el diari, explicar i rebre acudits i compartir les pors i la sensació tan rara de ser a casa i no fer vacances.

Valorem trobar-nos bé i, estem més receptius que mai, a qualsevol senyal que pogués indicar-nos el contrari.

No és una vida que ens agradi i enyorem la normalitat i la reconeixem com un bé molt preuat.

I, és en aquests moments, més que mai, que penso en les persones que passen penúries tan greus i tan bèsties que van molt més enllà de confinaments.

Els refugiats, els qui viatgen en vaixells que no tenen destí. Aquestes persones no tenen l’espasa del coronavirus damunt, aquestes persones en tenen moltes i molt més afilades.

Aprofitem aquesta por i basarda que tots sentim aquests dies per ser més empàtics amb altres pors més dures i més injustes.

Al final, un arriba a la conclusió que, només si experimentem, podem entendre del tot la realitat de la qual parlem.

Aprofitem aquesta por d’avui, perquè quan hagi passat, siguem una mica més empàtics amb les pors dels altres.