Com alguns de vosaltres sabeu, tinc un fill de quatre anys. Aquest fet em fa estar especialment sensibilitzada sobre com nens i joves estan vivint la lluita contra el coronavirus. A partir del dia 10, quan el tancament de les escoles i el confinament a casa comencaven a prendre forma en les converses dels adults, els meus pensaments eren per a totes les nostres criatures.

Com a mare, em preocupava molt com aquest tancament a casa afectaria a un nen que cada dia va a l’escola més content que un gínjol i que té la rutina escolar tan interioritzada que, a vegades, els diumenges li són sobrers. Durant aquella setmana vaig veure dia a dia el fruit del magnífic treball que hi estaven fent les seves mestres: va començar a tossir al colze, a rentar-se les mans gairebé com un professional sanitari i a verbalitzar la problemàtica sobre el coronavirus amb més sentit comú que molts adults. A casa aquestes coses també les fèiem, però on més temps passa un nen entre setmana és a l’escola. Vull agrair a les seves mestres des d’aquesta tribuna el fet que l‘han preparat increiblement bé i en un temps récord per a afrontar aquests temps difícils que ens han tocat viure.

Els nens s’estan adaptant a la nova situació millor que la majoria d’adults

Les escoles i instituts estan enviant activitats i tasques a fi que els nens mantinguin la rutina escolar, però també perquè se sentin acompanyats més enllà de les parets de casa per uns adults, els seus professors i mestres, que també són per a ells un referent en el seu dia a dia. La preocupació per arribar també i sobretot a aquells alumnes en situació més vulnerable és una constant en els debats interns dels claustres o a les xarxes socials. L’esforc per no deixar cap nen ni jove enrere que estan fent els professionals de l’educació ha de ser reconegut. Sempre es diu que l’educació és una feina vocacional. Les respostes de la tutora d’en Iago als correus electrònics que li enviem van més enllà. No hi ha només professionalitat i vocacio, sinó afecte i estimació sincers. Estic segura que tots els que teniu fills en aquestes edats ho esteu vivint de manera similar.

Quan llegiu aquestes línies, ja farà més de tretze dies que en Iago no surt de casa. Parlant amb altres pares he pogut constatar que els nostres nens s’estan adaptant a la nova situació millor que la majoria d’adults. Comprenen el moment en què ens trobem i comprenen el que cal fer per superar-lo. De la boca del meu fill, de només quatre anys, no n’ha sortit ni una sola queixa en gairebé dues setmanes.

Aquests dies de temps a casa amb ells, llegiu junts, jugueu junts, feu junts una mica d’exercici, mireu junts alguna pel·lícula i aprofiteu més que mai per parlar. Parleu amb pares, germans, avis o amics i, sobretot, parleu amb els vostres fills. Aprofiteu per compartir com us sentiu vosaltres mateixos però també per esbrinar com se senten ells. Segur que així tots en sortirem més units, més forts, més segurs i coneixent-nos millor els uns als altres.

La resiliència és la capacitat humana de recuperació quan ens colpeja una adversitat i és una de les competències personals i professionals més valorades avui en dia. Després de l’experiència viscuda a casa, jo ara en dic ‘mirar el món amb ulls de nen’.