Diumenge és el gran dia. La Pilar, la meva iaia, farà 100 anys i en fa un parell que té l’honor de ser la persona més gran de Sant Joan. Veure com la teva àvia aconsegueix complir un segle d’edat amb una gran dignitat i amb un relatiu bon estat de salut és un orgull com a nét. Durant aquests anys he tingut la immensa sort d’estar al costat de l’alcalde i de la resta del consistori a les cases de diverses famílies que, com la nostra, han tingut la sort de celebrar una efemèride tan especial d’avis, àvies, pares o mares. Un dels millors regals viscuts durant tots aquests anys com electe del meu poble.

Tanmateix, la celebració que havíem organitzat meticulosament, trobada familiar i institucional del consistori amb l’entrega de la Medalla Centenària de la Generalitat de Catalunya, i el posterior dinar de celebració s’ha hagut d’ajornar a causa de l’estat d’alarma declarat pel coronavirus. Uns dies convulsos que, particularment, ens hauran afectat pel confinament necessari que s’ha fet a la Fundació Emma des del dijous dia 12 de març i que ha impedit que la puguem visitar des de llavors.

Aquesta crisi biològica ens ha de preparar per adoptar les mesures necessàries per intentar reforçar el nostre territori

La COVID-19 ha aigualit una celebració desitjada, però estic segur que aquest virus no podrà amb una dona que, com tota una generació, les ha vist maldades i se les ha empescat per tirar endavant una família tot i les adversitats i els temps convulsos que els ha tocat viure.

La “Pilar de la Serra” va néixer el 5 d’abril de 1920 a Sant Iscle de Colltort, a la Garrotxa. Va néixer al final d’una altra gran pandèmia, la de la grip espanyola que, en dos anys, va matar entre 50 i 100 milions de persones arreu del món. De ben petita va venir a viure a Sant Joan de les Abadesses. I, aquí, hi va formar una família i va ser, com moltes d’altres, una dona del tèxtil, treballant a can Llaudet i a can Pierre, però també ho va fer l’Hostal del Ter i lligant tripa des de casa per a la Fibran, tasca que la va tenir ben ocupada fins ben entrada a la seixantena. Llarga vida d’oficis i feines que van deixar un gran record amb qui hi va compartir salari i que ara, quan donem tombs amb ella i la seva cadira de rodes, copsem amb tots aquells que se l’hi acosten per a adreçar-li algunes paraules.

Durant més de 50 anys, la iaia va viure a “Can 18 mil duros” i allà hi va fer una segona família amb tots els veïns que hi van conviure. Ella és la darrera de tota la generació i tots els descendents en tenen un gran record, fet que contínuament ens transmeten a la resta de la família. La Pilar ha sigut la matriarca de la família. Va enviudar amb 55 anys, massa jove. I això la va fer una dona de caràcter dur però entregada i generosa amb els seus. Ordenada i de bon menjar. Mai ha fet diferències entre fills i néts i ara, cada visita a la residència, en un moment on les paraules són escasses, es transforma amb un somriure o una carícia. Al nostre record quedaran els dinars de dissabte, els regals de reis i la gran estima que sempre ha adreçat als seus.

Estic segur que aviat podrem celebrar l’aniversari de la Pilar, un cop s’erradiqui aquesta pandèmia que l’hi toca viure de nou i 100 anys després, i desitjo plenament que aquesta primera etapa de la crisi s’acabi el més aviat possible. En el moment que escric aquestes ratlles la COVID-19 ja ha arribat a la comarca i als nostres municipis. Als infectats els hi adreço tot l’afecte esperant que es recuperin sense masses greuges afegits, a aquells que hagin perdut un familiar per culpa d’aquest virus, una sentida abraçada, i a la resta de població només podem esperar que ens cuidem a fi d’evitar mals majors. 

El Ripollès i, particularment Sant Joan, arrosseguem èpoques econòmicament i socialment dolentes i aquesta crisi biològica ens ha de preparar per adoptar les mesures necessàries per intentar reforçar el nostre territori.

No vull acabar aquest article, sense agrair l’esforç ingent de tot el personal sanitari, la dedicació de totes aquelles persones que han de treballar per cobrir les nostres necessitats bàsiques, alimentàries, higiene i seguretat, els voluntaris i voluntàries i, especialment, el personal assistencial i, en particular el de la Fundació Emma. Un sector feble ja de per si que en aquests moments ha de tornar a donar el doble del millor de si mateixes pel bé dels nostres avis i àvies i mares i pares. Cuidem-nos.