Començava el meu darrer article a aquest setmanari amb la pregunta “Què puc dir?” i em temptava començar també aquest amb la mateixa pregunta, però de fer-ho així entenc que no hauria estat prou honest ni amb mi mateix ni amb els lectors.

En tinc moltes de coses a dir des del confinament, que no per estar confinats estem anorreats. I no és el moment de dir res per criticar el que estan fent els nostres dirigents (tots, els d’aquí i els de l’estat), sinó per manifestar, com sempre, la meva opinió sobre l’estat de les coses, i ara les coses són només una: el coronavirus (la COVID-19).

Mai havíem viscut una pandèmia d’aquesta magnitud i és evident que ens ha sorprès a tots, ciutadans de peu i governs, la gravetat d’aquesta malaltia i la virulència de la seva propagació.

La impossibilitat de treballar en molts casos deixa molta gent en situació crítica per a la seva supervivència i això no ens ho podem permetre

Sembla evident, doncs, que el que cal preservar primer de tot és la salut de la gent i d’aquí el confinament decretat i les mesures de prevenció adoptades, algunes més reactives que altres, per contenir el màxim possible la propagació de la pandèmia i també els esforços ingents que s’han fet i encara s’estan fent per a adequar les instal·lacions sanitàries a les noves necessitats. 

Segurament no podrem agrair prou els esforços i el compromís del personal mèdic, d’infermeria i de serveis de suport als hospitals i també a tots els professionals que tenen cura de les persones dependents. No hem d’oblidar totes aquelles persones que mantenint la seva activitat productiva, comercial i de transport, amb veritable risc per a la seva salut, han fet possible que tinguem a casa tot allò que necessitem. I no són menys encomiables (i d’agrair) totes les iniciatives privades que han sorgit per facilitar recursos i mitjans de protecció arreu del país, també a la nostra comarca. És en aquestes situacions on aflora el millor que tenim dins i la solidaritat i altruisme que som capaços de desplegar tots en tots els àmbits possibles.

Necessitem també, però, que no s’oblidi de l’imprescindible suport a les persones en uns moments tan complicats com els que estem vivint. La impossibilitat de treballar en molts casos deixa molta gent en situació crítica per a la seva supervivència i això no ens ho podem permetre. Cal que es disposi dels recursos públics (que vol dir de tots) que facin falta per atendre aquestes situacions i que ningú tingui d’afegir a l’angoixa del confinament el temor a la supervivència més indispensable. Ara és el moment i s’ha de fer. 

Finalment també cal tenir en compte que totes aquestes disposicions que ha calgut prendre han posat, directa i indirectament, en situació d’autèntica crisi la majoria de les empreses que són la font de generació de riquesa de la nostra societat d’avui. Tota mena d’empreses, comercials, de serveis, turístiques, industrials... i de tota mida, autònoms, microempreses, petites, mitjanes i grans. I les necessitem totes les empreses, necessitem la seva pervivència per mantenir la generació de valor i de riquesa, que és la clau de la nostra vida de demà mateix.

No ens podem permetre que la caiguda de les vendes o el tancament forçat a causa de la COVID-19 descapitalitzin i fins i tot endeutin les nostres empreses i els nostres empresaris (petits i grans) fins al límit de posar en veritable risc el manteniment de l’activitat futura i, per tant del treball futur que necessitarem per mantenir la nostra vida quotidiana de l’endemà de la COVID-19. Els recursos públics (que vol dir de tots) també s’han de destinar a fer possible la viabilitat de les empreses. Ara és el moment i s’ha de fer. 

Que cap empresa tanqui (autònom, micro, petita o gran) és un objectiu que ens tenim de fixar si volem tenir futur després del coronavirus. I volem futur, i tant que el volem! En això estem!

Ah! I, per favor, queda’t a casa!