Durant molt de temps, i pensant en el futur, ens hem preocupat per la pol·lució, els plàstics, el desgel dels pols, el canvi climàtic… i, tanmateix, ens havíem oblidat de l’existència dels virus. Sense deixar de banda la inquietud per l’esdevenidor del planeta, sanitat i investigació esdevenen paraules claus si volem aconseguir un futur habitable per a nosaltres i pels qui vindran.

En aquest temps feixuc que vivim ens martellegen amb el nostre deure de ser ciutadans responsables, compromesos i solidaris i, conseqüentment, ens rentem les mans cinc vegades al dia. El problema és que hi ha qui no para de rentar-se les mans sempre com en Ponç Pilat.

Quan no tens molt clar el què has de dir, balbuceges, t’allargues, et repeteixes i hom s’adona de la teva inoperància

No entenc la presència de militars, carregats de medalles, darrere del president durant les compareixences a la pantalla, en comptes del personal sanitari. I pel que fa al seu discurs, brutal. Guerra, front, coratge, enemic, lluita, estratègia, pàtria, control, forces armades, victòria… Per la boca mor el peix.

Hi ha gent que s’ha quedat a casa durant tot el cap de setmana, obeïnt religiosament les ordres de confinament i dilluns va haver de sortir a treballar i estar en contacte amb molts companys durant tot el dia. Kafka era un aficionat. 

Hi ha un aspecte que no puc entendre: com és que el virus ha aterrat amb tanta virulència a casa nostra i que hagi tingut tan poca incidència a grans urbs com ara Pequín o Xanghai, prop del lloc on tot va començar.

La primavera ha estat sempre símbol de renaixement: llum, color, vida, goig, pessigolleig, epifania, però aquest any tot és diferent, dolorosament diferent. Ara bé, res ni ningú no podrà deturar dins el cor humà l’esperit de la primavera i l’esperança.

Ja estic ben fart dels missatges que et volen convèncer que, gràcies a aquest virus, hauré descobert el que és essencial i el que és superflu dins la meva vida. Però si jo ja tinc molt clar el què és primordial i que precisament ara no puc fer: no tenir por, compartir el temps amb la meva família i els meus amics, gaudir dels plaers de la bona taula i de les paraules de la sobretaula i, sobretot, sobretot, estar envoltat dels meus néts, que ara enyoro i trobo a faltar. Ah, i respecte a la lectura, llegeixo sempre, amb virus o sense.

Acabo d’escoltar un metge a la televisió que m’ha posat la por al cos. Ha anunciat que era possible que el coronavirus torni a aparèixer a la tardor. Sempre em queixo que moltes notícies es quedin al tinter, per no alarmar el personal i alterar la convivència, però es veu que aquesta vegada els ha donat per parlar. Es callen les certeses i i ens fan arribar meres suposicions. Paradoxes de la comunicació.

L’ús dels temps verbals és molt revelador. No és el mateix dir farem, que hem fet. A aquestes alçades del mes d’abril encara anem sentint: estem analitzant, estem consultant, ens estem assessorant en comptes d’escoltar: hem analitzat, hem consultat, ens hem assessorat. Quan arribarem a la fase dels imperatius?

A les aparicions a la televisió, quin devessall de mots! Quan no tens molt clar el què has de dir, balbuceges, t’allargues, et repeteixes i hom s’adona de la teva inoperància. Valdria més utilitzar la concisió per no angoixar més els qui esperem respostes. 

Fins ara deien: “Les mascaretes no són necessàries” (obvi, era per amagar la seva inexistència). Ara diuen: “Les mascaretes són necessàries, però no obligarem a portar-les perquè no se’n troben al mercat”. Pur surrealisme.

Malgrat les ombres i els obstacles que planegen sobre tu, abrandat i vola sempre cor meu!

M’aixoplugo en el buit de la ‘a’, davallo per la pendent de la ‘e’, m’enlairo en la sageta de la ‘i’, em reconec en el mirall de la ‘o’, em gronxo en el vaivé de la ‘u’. Voldria més vocals per poblar el meu confinament.

En temps de crisi, hi ha mots del diccionari que adquireixen plena ressonància: adaptació (per abatre l’adversitat), confinament (per combatre el contagi), fraternitat (per flectir la feblesa), prudència (per prevenir el perjudici), resiliència (per resistir els revessos), vacuna (per vèncer el virus). Ah!, i sanitaris (per sembrar somriures).

Deia Cioran: “Tot s’arregla en l’aparença i res en el fons”. Serem mai capaços de contradir-ho?