La sortida d’aquest periòdic coincidirà amb la Diada de Sant Jordi que, tot fa preveure que enguany serà una mica ‘descafeïnada’ per la cosa aquesta del maleït coronavirus. Però malgrat això, la vida segueix i aquest punt és el més important de tots. Conservar la salut, mantenir la vida, és el motiu central de tot. Cert és que no hem d’abandonar altres qüestions. Cert. Però evidentment la salut... Així que abans de continuar, vull fer present el meu petit i particular reconeixement a tots els que participen amb el seu esforç i el seu treball, a mantenir viva i en funcionament la nostra societat, com són els sanitaris, els transportistes, el personal dels serveis públics, el botiguers i els seus dependents, la policia, els membres i el personal de l’ajuntament... de bon segur que em descuido d’algú. Que em perdonin, però el meu reconeixement és per a tots ells.

La vida seguirà i ens trobarem amb tot el munt de problemes que amb el confinament han quedat aturats, i en certa manera oblidats

Però ‘demà’ la vida seguirà i ens trobarem amb tot el munt de problemes que amb el confinament han quedat aturats, i en certa manera oblidats. Quan comencem a recuperar la normalitat, sortint el carrer i ens puguem saludar amb normalitat (EP! sense fer-nos petons, això sí) serà el moment de reprendre el debat de cap a on anem, com hi anem i amb qui hi anem. Però, no serà sobrer que en comencem a parlar. Per exemple, a mi personalment, em molesta a la vista quan veig que els que ens informen de l’evolució de l’epidèmia són gent uniformada, militars o gairebé. Aquest és un tema mèdic i correspon els professionals del sector informar-ne a la societat. Què en sap un coronel, sense cap titulació mèdica? Què ens pot explicar si ell mateix deu de tenir feina per entendre-ho, com ens passa nosaltres mateixos. Més estrany se’m fa encara quan aquest senyor, uniformat i carregat de condecoracions, ens compara l’actual lluita contra l’epidèmia, amb el que en seu moment va ser la seva lluita contra ETA, i es queda tan ample. Però no acaba aquí la cosa, el personal que assisteix a la seva roda de premsa, només una part és cert, es posen a aplaudir entusiastament. No hi entenen res de res, ni uns ni altres. Que tenen a veure les persones que afectades pel virus, emmalalteixen o fins i tot arriben a perdre la vida, que tenen a veure amb aquella lluita de ETA.

Antonio Machado en una ocasió va dir: “En España, de cada diez cabezas, una piensa y nueve embisten”. Sembla que no hi calen comentaris.

Estem en un estat que, en el tema de l’epidèmia, va respondre tard, amb dubtes, i en certs moments, fins i tot amb contradiccions. Han comprat material que no era l’apropiat, però els hi va vendre un ‘proveïdor de confiança’. No han permès que el nostre govern pogués proveir-se de material segons els seus propis criteris. Només ens poden aprovisionar ‘ells’, i així hem rebut material defectuós, i a més tard. Han convertit la nostra autonomia, migrada ja de per si, i més encara des del famós Estatut de 2006, l’han convertit en una Entitat de joguina. Perdoneu-me pel qualificatiu però, tan sols cal observar la capacitat de gestió i d’actuació de que disposen el Govern i el Parlament.

Quan aquest maltempsada hagi passat, serenament, entre nosaltres n’hem de parlar i hem de decidir que volem en un futur no massa llunyà. Hem de debatre i determinar com volem que sigui la nostra Sanitat, el nostre Ensenyament, el nostre sistema impositiu... I tantes i tantes coses que conformen el quefer de cada dia de totes les societats actuals del nostres planeta.

A mi em fa mal el cor (i la cartera) quan m’expliquen que el “nostre” rei té comptes a Suïssa per no tenir de pagar impostos a Espanya; em fa mal quan em diuen que alguns diputats a Madrid cobren dietes sense anar-hi; em fa mal quan sento que les entitats benèfiques estan entrampades perquè l’administració no els hi abona les quantitats compromeses... I podria anar seguint però qualsevol ciutadà mitjanament informat coneix tots aquests fets i molts més malauradament.

Així doncs, estimats lectors, salut per tots vosaltres i pel vostre entorn. I en acabar el ‘temporal’, recordeu, cal col·laborar i participar en reconstrucció d’aquesta vella i estimada Pàtria nostra.

Per acabar, una curiositat aprofitant la Diada. En tota la Península Ibèrica, el primer altar dedicat a Sant Jordi va ser a Ripoll l’any 1032, i el va consagrar l’abat i bisbe Oliba. Això ha de ser un motiu d’orgull per a tota la gent de casa nostra. Aquell que temps a venir seria proclamat Patró de Catalunya, a Ripoll va iniciar-se la seva devoció. FELIÇ DIADA.